Mande firmes!

Com ha canviat la història d’aquesta gran nació que es Españññña. I en aquest cas, ho dic pels pobres militars. Ells, que havien decidit el rumb de la nació durant els segles dinou i vint! Ells, que amb els famosos “pronunciamientos”, eufemisme per designar un vulgar cop d’estat, enderrocaven monarquies i suprimien repúbliques! Ells, ferms guardians de les essències pàtries d’Españññña! Ells, que fins l’any 1981 eren capaços de treure els tancs al carrer i entrar al Congrés i foradar-ne el sostre a trets!
I vint-i-set anys després, el Ministeri de Defensa és ocupat per una dona jove, inexperta en temes militars, embarassada, pacifista i per més inri, catalanista (o almenys en teoria!). Tampoc els deu venir massa de nou que els governi una persona aparentment poc adequada, ja que el cap militar suprem de la nació és un septuagenari que parla com si fos deficient mental i camina com si s’hagués passat la nit a alguna de les reputades discoteques d’ambient homosexual de l’Eixample barceloní, però sens dubte el nomenament de la nova ministra és un símptoma inequívoc que a Españññña els militars han abandonat els anhels de poder d’èpoques passades. I això és una bona notícia.