La puta tos

Entrada per queixar-me de la tos, estossecs, expectoracions, gargalls, esputs, i qualsevol altre símptoma d’irritació de les vies respiratòries humanes durant els espectacles que tenen lloc en un recinte tancat, entengui’s teatres o auditoris. Cal fer notar que la crítica es circumscriu estrictament a teatres i auditoris. En els cinemes, agafar les crispetes de l’envàs i menjar-se-les amb més avidesa que un refugiat de guerra del Darfur i/o succionar el refresc de cola gegant amb una potència i sonoritat que ja voldrien moltes actrius de pel·lícules X, ha passat a ser la cosa més normal del món.
És usual que en tot espectacle es produeixin estossecs i altres sorolls d’origen antròpic relacionats amb el sistema respiratori, però el festival de la tos viscut durant la representació de l’obra de teatre Carta d’uns desconeguda al Teatre Kursaal de Manresa sobrepassa allò que és tolerable. Suposo que no hi ha cap organisme oficial que faci la mitjana d’estossecs per minut en un teatre, però segur que el d’ahir hauria entrat al llibre Guiness! I és que hi ha gent que es pensa que està al saló de casa seva veient la televisió. Com digué Jordi Savall després que un espectador tingués un atac de tos durant la seva interpretació: «Hi ha un truc per quan es té tos; posar-se un mocador a la boca. Així es disminueixen els decibels». Quan era petit, la meva àvia sempre em deia que havia de sortir de casa havent fet les meves necessitats i amb un mocador a la butxaca. Si a partir d’ara als nens també els ensenyem que cal anar al teatre havent tossit, potser d’aquí a seixanta anys les sales de teatre seran un indret lliure d’estossecs.