La Venus dels catalans?

Podria ser un BIOGRAFIES (III), però molt em temo que aquesta gallega, catalana d’adopció, no passarà a la història del periodisme per molt que maldi per aconseguir-ho. Hom notarà de seguida que no professo una simpatia massa conspícua per aquesta llicenciada en filologia hispànica, però no és per la seva vàlua professional que la Júlia Otero ocupa un lloc en aquest modest i tendenciós blog. Divendres passat es va encetar la segona temporada del programa “No em ratllis!” de TV3. Personalment trobo que és un programa absolutament prescindible, però mitjanes d’audiència del 21% demostren que molts catalans no pensen el mateix. Però allò que em va sorprendre més d’aquesta nova primera edició va ser l’indumentària que lluïa la Otero. I és que una senyora (perquè ja té més de senyora que de noia encara que ella no ho consideri així), que en els seus dies de participant a les tertúlies matinals sempre acabava desviant gairebé tots els temes cap a la maníaca i malaltissa persecució que encara fa la societat actual sobre la dona, crec que fa una mala feina al gènere femení que ella creu que està cridada a defensar. I és que quan es tenen 48 anys, hom no es pot vestir com si se’n tinguessin 20. I aquest és un axioma que afecta per igual a homes i a dones. No donaré detalls de la vestimenta amb la qual anava disfressada la presentadora per estalviar-me de rememorar tan perniciosa imatge, i malauradament no he trobar cap document gràfic que ho expliciti, però trobo profundament patètic que aquesta senyora no accepti l’evolució natural de la vida i que en certs moments es comporti com si fos Hilda. És que més sovint del que caldria, sembla que encara no hagi vist que a nivell estètic només és una ombra d’aquella jova periodista que en el seu moment destacava, entre altres coses, pel seu físic i el seu tallat de cabells punxegut i atrevit. Però allò era a finals dels 80 i ja han passat gairebé 20 anys! I penso que és profundament incoherent per part de la senyora Otero pensar que encara està de bon veure i comportar-se com a tal, i anar pel món donant lliçons sobre el fet que la dona d’avui en dia (i suposo que de tots els temps) és més que la seva aparença física. Suposo que el fet d’envoltar-se de nens i sortir de darrera una porta a l’inici del programa i anar xocant les mans de les pobres criatures és una més de les teràpies que fan que aquesta dona es senti eternament jove i sobretot exuberantment sexy. En fi, crec que podria fundar un club de maduretes presumptament sexys y feministes. L’associada número dos seria Magda Uranich.