dijous, 9 de desembre de 2010

Un oblit de proporcions històriques

El 7 d’abril de 1453 l’Imperi Otomà inicia el setge de Constantinoble, capital del decadent Imperi Romà d’Orient i actual Istambul. Però la conquesta d’aquesta ciutat mil·lenària no serà una tasca fàcil. Malgrat que Mehmet II disposa de la millor artilleria que s’havia vist mai a la història, Constantinoble compta amb unes muralles formidables. Cada nit, els bizantins reparen els danys que l’artilleria otomana els ha infligit. El setge per mar també és molt complicat perquè el Corn d’Or, l’entrada natural del mar a ciutat, està molt ben defensat. Però com que si Mahoma no va a al muntanya, la muntanya va a Mahoma, la marina otomana és traslladada per terra i d’amagat dels bizantins al Corn d’Or. Aquesta brillant acció, que encara avui dia s’ensenya a les escoles navals de mig món, suposa un bon maldecap per Bizanci, ja que ara Mehmet II pot atacar en dos fronts. De fet, des d’aquell moment els soldats otomans penetren a les muralles molt més fàcilment, encara que tenen moltes dificultats per passar el fossar. Una altra tècnica que els turcs fan servir per doblegar la defensa romana són els túnels. Però cavar túnels per burlar les muralles acaba ràpidament amb la destrucció amb foc o aigua d’aquestes construccions.
Així doncs, la situació pels assetjats és cada cop més difícil a causa del cansament i la moral baixa, però mantenir 100.000 soldats tampoc és barat per la butxaca del soldà. En aquest punt, Mehmed II ofereix una capitulació de la ciutat sense violència al Cèsar Constantí XI a canvi de diners. Tanmateix, el Cèsar es veu obligat a refusar-la perquè la ciutat està en la més absoluta bancarrota. El 28 de maig és l’últim dia de pau entre otomans i bizantins gràcies a la petita treva decretada per intentar tancar la capitulació. Els musulmans el passen preparant l’assalt definitiu a la ciutat, mentre que els cristians omplen la catedral de Santa Sofia per invocar l’única ajuda que els queda, la divina. Així doncs, la matinada del 29 de maig de 1453 cent-mil soldats turcs inicien l’assalt de Constantinoble però malgrat l’esforç, els bizantins contenen l’enemic. Tanmateix, algun bizantí ha comès un oblit que tindrà conseqüències històriques molt transcendents: una petita porta de la muralla, l’anomenada Kerkaporta, ha quedat oberta. Així doncs, en poques hores Constantinobla és fàcilment conquerida i saquejada per culpa d’un oblit majúscul.

També cal destacar les coincidències que sovint depara la història: mil anys després del saqueig de Roma per part dels Vàndals, cau la citat de Constantinobla i amb ella l’últim vestigi de l’Imperi Romà. Les conseqüències històriques de la caiguda de Constantinobla són el final de l’Edat Mitjana i l’inici del Renaixement. Així mateix, la descoberta d’Amèrica també es pot considerar una conseqüència de la caiguda de la ciutat, ja que les rutes comercials amb Orient queden del tot tallades i cal buscar una alternativa al comerç.

divendres, 9 de juliol de 2010

Biografies (VI): Niccolò Paganini


Niccolò Paganini va néixer a Ginebra el 27 d'octubre de 1782 i passa per ser un dels millors violinistes de tots els temps. La seva aportació a la tècnica del violí va ser fonamental pel desenvolupament modern d'aquest instrument. I tanmateix, també va destacar per la seva faceta de compositor.
Niccolò Paganini era el tercer de sis germans, i com tots els grans genis de la música, ja des de ben petit tocava el violí amb perfecció. El seu primer professor de música de seguida va adonar-se del talent del jove Paganini, de manera que el va dirigir a qui havia estat el seu propi professor. La precocitat del nen era tan conspícua que aquest fet va repetir-se fins a quatre vegades en pocs anys.
Als 31 anys ja era un prestigiós solista conegut arreu d'Europa. La seva aparença irradiava una aurèola de misteri: era alt i prim, la qual cosa li conferia un aspecte fràgil i desvalgut. Tanmateix, aquest fet entrava en flagrant contradicció amb l'energia que desplegava quan tocava el violí i amb el seu nas prim i aguilenc, les seves patilles llargues i hirsutes i els cabells llargs, que hom considerava d'inspiració luciferina. De fet, el seu aspecte físic i el seu domini impossible de l'instrument impactava tant al públic que durant molts anys va córrer la llegenda que havia fet un pacte amb el diable. A més, les llarguíssimes hores d'assaig que diariament dedicava al violí li van provocar l'aparició d'una gepa ja des de ben jove, la qual cosa només feia que ampliar la veracitat de la brama. El seu domini sobre l'instrument era tan absolut, que podia tocar qualsevol concert amb només una corda del seu violí!
Avui en dia, hom creu que Niccolò Paganini patia la síndrome de Marfan, una malaltia d'origen genètic que provoca el desenvolupament anormal de les extremitats. De fet, és de les poques síndromes que no afecten el desenvolupament intel·lectual dels afectats. Sens dubte, el fet de tenir unes extremitats superiors anormalment llargues hauria afavorit al músic.
La seva fama li va fer guanyar molts diners, amb els quals es va poder permetre el luxe de posseïr quatre violins de la casa Stradivarius. Tanmateix, també li va permetre portar una vida desenfrenada: s'alcoholitzava amb massa freqüència i va contraure la sífilis. Un càncer de laringe li va causar la mort a Niça el 27 de maig de 1840.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Qui recorda Alfred Rusell Wallace?


El 22 de novembre de 1859 es va publicar el llibre de Charles Darwin l'Origen de les espècies. Coincidint amb l'efemèride, la tardor passada es van conmemorar els 150 anys de la publicació d'un llibre fonamental per a la història de la ciència, que a més, va suposar la immortalitat per al seu autor. Així mateix, l'Origen de les espècies també va ser el primer llibre que va qüestionar obertament l'ordre diví de les coses, i gràcies a Charles Darwin, noms com Beagle o Fitz Roy estan idisolublement lligats al naturalista anglès.
Aleshores, què té a veure Alfred Rusell Wallace amb Charles Darwin, al marge del fet que tots dos eren coetanis i de nacionalitat anglesa?
Alfred Rusell Wallace (1823-1913) també era un notable naturalista, i igual que Charles Darwin, estava interessat en l'origen i evolució de les espècies. L'any 1855, Wallace va publicar un article en el qual aportava la idea d'evolució de les espècies, però sense aportar cap hipòtesi sobre el seu funcionament. Tanmateix, l'any 1858 (un any abans de la publicació del cèlebre llibre de Darwin!), va publicar un nou article en el qual apuntava a allò que més tard es coneixeria amb el nom de selecció natural com a motor del procés evolutiu. De fet, Wallace va fer arribar una còpia de l'article al propi Darwin, qui va escriure que aquell era el millor resum de les idees sobre l'evolució que ell mateix havia anat madurant durant més de vint anys. Cal remarcar que fins aquell moment, els dos naturalistes no havien mantingut cap contacte, de manera que la peternitat de les idees que a mitjan segle XIX van suposar una revolució científica i social s'hauria d'atribuïr tant a Charles Darwin com a Alfred Rusell Wallace. Malauradament, la història (fins i tot la de la ciència) tendeix a ser injusta en alguns casos i avui dia, poca gent recorda Alfred Rusell Wallace.

dilluns, 24 de novembre de 2008

Torelló o els passi de models de roba de muntanya

Cada any, i ja en fa 26, que a Torelló es fa el Festival de Cinema de Muntanya i Aventura, que tot sigui dit, cada cop és menys de muntanya i més d’allò que ells entenen com a aventura. La qüestió és que el Festival, que és dels més importants a nivell mundial en el seu gènere, es du a terme a mitjans de novembre, quan el fred es comença a deixar notar una mica.
Doncs bé, un dels al•licients que em diverteixen més abans de començar la projecció és comptar quantes jaquetes de plomes compto entre el públic assistent. Jaqueta de plomes a l’interior d’un recinte tancat? Doncs sí, hi ha qui no se la treu (la jaqueta) fins que no s’asseu a la butaca! Ja se sap que per lluir s’ha de patir.
L’altra “diversió” preprojecció consisteix en veure els últims i flamants models de folre polar que lluen els assistents, més nombrosos que els de la jaqueta de plomes. I el resultat és un passi dels últims models apareguts al mercat i que semblarien més adequats per escometre una cara nord alpina que no pas passejar-se per la sala d’un teatre de poble.
Ara ja estic frisant per anar a un congrés mèdic! Vull comprovar per mi mateix si els metges assistents llueixen els últims models en roba de quiròfan o si fins i tot algun agosarat s’atreveix a passejar-se per la sala amb roba esterilitzada!

divendres, 22 d’agost de 2008

Biografies (V): Armand Charlet


Nascut a Argentière l’any 1900, passa per ser el guia de muntanya de la vall de Chamonix més prominent de la primera meitat del segle XX. Charlet va centrar gairebé exclusivament la seva activitat alpinística (molt sovint en companyia dels seus clients) al Massís del Mont Blanc i és característica la seva boina, amb la qual apareix en gairebé totes les fotografies que se’n conserva. És recordat per la seva excel·lent tècnica en gel quan encara no s’havien inventat els grampons amb punta frontal ni els piolets amb la fulla corbada, coneguda amb el nom de tècnica Charlet, i pel fet d’obrir vies de dificultat en companyia dels seus clients. Segurament el cas més cèlebre és l’obertura de les agulles del Diable, aresta amb cinc agulles que porten al cim del Mont Blanc du Tacul, que va realitzar per primer cop en companyia dels clients americans Miriam O’Brien i el seu marit R.L.M. Underhill, l’any 1928. La primera hivernal a l’Aiguille de Bionnassay (1929), la primera a la cara nord de l’Aiguille du Plan (1929) o el corredor oest al Mont Dolent (1934) són altres exemples d’obertura de noves vies de dificultat de finals dels anys 20 i inici dels anys 30.


Armand Charlet també és conegut com l’homme de la Verte. Aquesta majestuosa muntanya contraposada a la cara nord de les Grandes Jorasses i al Mont Blanc, va ser pujada pel guia en més de 100 ocasions. Així mateix, també va ser l’escenari de l’obertura de 7 noves vies a aquest escarpat cim, entre les que destaquen l’aresta Sans Nom (1926), el corredor Couturier (1932), variant del corredor Cordier pel coll del Nant Blanc (1935) i sobretot la Charlet-Platonov (1936) a la paret Nant Blanc, una via encara temuda avui dia.

Tanmateix, Charlet mai no va poder inaugurar la cara nord de les Grandes Jorasses, verge fins l’any 1935, tot i els nombrosos intents que va fer a l’esperó Croz. És segurament l’única espina en la seva carrera. Es diu que en referència a aquesta imponent cara nord Charlet va dir: “això no és alpinisme, això és la guerra!”.

De l’any 1945 a l’any 1955 es fa càrrec de la direcció de la prestigiosa École National d’Ski et Alpinisme (ENSA) amb seu a Chamonix, i l’any 1949 apareix l’únic llibre que va escriure, Vocació alpina, un clàssic de la literatura de muntanya molt recomanable encara avui en dia, on Charlet narra la seva vida des dels seus inicis a la muntanya fins a l’obertura de l’Aresta del Diable. Armand Charlet va morir a Chamonix l’any 1975.