Torelló o els passi de models de roba de muntanya

Cada any, i ja en fa 26, que a Torelló es fa el Festival de Cinema de Muntanya i Aventura, que tot sigui dit, cada cop és menys de muntanya i més d’allò que ells entenen com a aventura. La qüestió és que el Festival, que és dels més importants a nivell mundial en el seu gènere, es du a terme a mitjans de novembre, quan el fred es comença a deixar notar una mica.
Doncs bé, un dels al•licients que em diverteixen més abans de començar la projecció és comptar quantes jaquetes de plomes compto entre el públic assistent. Jaqueta de plomes a l’interior d’un recinte tancat? Doncs sí, hi ha qui no se la treu (la jaqueta) fins que no s’asseu a la butaca! Ja se sap que per lluir s’ha de patir.
L’altra “diversió” preprojecció consisteix en veure els últims i flamants models de folre polar que lluen els assistents, més nombrosos que els de la jaqueta de plomes. I el resultat és un passi dels últims models apareguts al mercat i que semblarien més adequats per escometre una cara nord alpina que no pas passejar-se per la sala d’un teatre de poble.
Ara ja estic frisant per anar a un congrés mèdic! Vull comprovar per mi mateix si els metges assistents llueixen els últims models en roba de quiròfan o si fins i tot algun agosarat s’atreveix a passejar-se per la sala amb roba esterilitzada!

Biografies (V): Armand Charlet

Nascut a Argentière l’any 1900, passa per ser el guia de muntanya de la vall de Chamonix més prominent de la primera meitat del segle XX. Charlet va centrar gairebé exclusivament la seva activitat alpinística (molt sovint en companyia dels seus clients) al Massís del Mont Blanc i és característica la seva boina, amb la qual apareix en gairebé totes les fotografies que se’n conserva. És recordat per la seva excel·lent tècnica en gel quan encara no s’havien inventat els grampons amb punta frontal ni els piolets amb la fulla corbada, coneguda amb el nom de tècnica Charlet, i pel fet d’obrir vies de dificultat en companyia dels seus clients. Segurament el cas més cèlebre és l’obertura de les agulles del Diable, aresta amb cinc agulles que porten al cim del Mont Blanc du Tacul, que va realitzar per primer cop en companyia dels clients americans Miriam O’Brien i el seu marit R.L.M. Underhill, l’any 1928. La primera hivernal a l’Aiguille de Bionnassay (1929), la primera a la cara nord de l’Aiguille du Plan (1929) o el corredor oest al Mont Dolent (1934) són altres exemples d’obertura de noves vies de dificultat de finals dels anys 20 i inici dels anys 30.

Armand Charlet també és conegut com l’homme de la Verte. Aquesta majestuosa muntanya contraposada a la cara nord de les Grandes Jorasses i al Mont Blanc, va ser pujada pel guia en més de 100 ocasions. Així mateix, també va ser l’escenari de l’obertura de 7 noves vies a aquest escarpat cim, entre les que destaquen l’aresta Sans Nom (1926), el corredor Couturier (1932), variant del corredor Cordier pel coll del Nant Blanc (1935) i sobretot la Charlet-Platonov (1936) a la paret Nant Blanc, una via encara temuda avui dia.

Tanmateix, Charlet mai no va poder inaugurar la cara nord de les Grandes Jorasses, verge fins l’any 1935, tot i els nombrosos intents que va fer a l’esperó Croz. És segurament l’única espina en la seva carrera. Es diu que en referència a aquesta imponent cara nord Charlet va dir: “això no és alpinisme, això és la guerra!”.

De l’any 1945 a l’any 1955 es fa càrrec de la direcció de la prestigiosa École National d’Ski et Alpinisme (ENSA) amb seu a Chamonix, i l’any 1949 apareix l’únic llibre que va escriure, Vocació alpina, un clàssic de la literatura de muntanya molt recomanable encara avui en dia, on Charlet narra la seva vida des dels seus inicis a la muntanya fins a l’obertura de l’Aresta del Diable. Armand Charlet va morir a Chamonix l’any 1975.

L'atur és un acte de discriminació?

El número de persones aturades va pujar durant el mes de juliol a Españññña a 36.492. Així ho demostra les dades oficials que mensualment publica el Ministerio de Trabajo e Inmigración (http://www.tt.mtas.es/periodico/laboral/200808/Julio08%20pdf.pdf).
Si hom repasa per sobre les dades, veurà que de les 36.492 persones que van passar a l'atur durant el setè mes de l'any, 1.808 van ser dones i 34.684 van ser homes. Traduït a percentatges, això vol dir que del total de nous aturats que es van registrar durant el mes de juliol, el 4,95% van ser dones i el 95,05% van ser homes. I tothom es queda tan ample!
Estem davant d'un cas de discriminació per qüestions de sexe, o quan el subjecte discriminat són les persones de sexe masculí no es tracta de discriminació? A què espera la flamant Ministra d'Igualtat per sortir davant dels mitjans de comunicació i denunciar aquest fet tan discriminatori emprant un llenguatge nou i innovador que consisteix en dir "los miembros y las miembras"? El Govern de Regne d'Españññña endegarà mesures concretes per pal·liar l'atur entre les persones de sexe masculí? Les ONG iniciaran programes concrets contra la discriminació que suposa que del total d'aturats del mes de juliol de 2008 a Españññña un 95%, és a dir la pràctica totalitat, siguin homes? Sortiran les persones de sexe masculí al carrer per reivindicar la discriminació que pateixen quan es tracta de quedar-se sense feina? S'organitzaran manifestacions massives a la capital del Regne i a les principals ciutats on els súbdits españñññols reclamaran la paritat també en l'atur? Entitats del teixit social españñññol i català engegaran programes concrets destinats exclusivament a les persones de sexe masculí (i explícitament betats a les dones) per tal de reinserir-los al mercat laboral? Amb seguretat de no equivocar-me, la resposta a totes aquestes preguntes és NO. I qualsevol persona amb dos dits de front veurà que són propostes demagògiques, hipòcrites i amb molt poc sentit (encara que malauradament la flamant Ministra d'Igualtat sí que surt a fer declaracions que innoven en el llenguatge i que li costen moltes crítiques; els genis sovint són incompresos en el seu temps!).
Tanmateix, i si la dada hagués estat a la inversa, és a dir, que del total de persones que s'han quedat sense feina durant el juliol, el 95% haguéssin sigut de sexe femení, què hauria passat? The answer, my friend, is blowing in the wind!

Pateix alopècia capil•lar Radovan Karadzic?

A ningú que miri la foto se li escapa que la resposta correcta és NO, EN ABSOLUT. A no ser que hom no sàpiga que l’alopècia és l’absència de pèl o de cabells a les regions que normalment en tenen. És més, sóm molts els que signaríem ara mateix tenir la tofa de cabells que té aquest assassí d’estat al fer els 63 (molt em temo que alguns tindrem el cap més pelat que el cul d’un mandril molt abans). Però deixant les qüestions estètiques a banda, l’entrada d’avui és per denunciar el maltractament que rep el català des dels propis mitjans de comunicació catalans. Sovint ens queixem que des d’Españññña se’ns ataca, però també és de justícia denunciar que massa sovint sóm nosaltres mateixos qui ens estimem ben poc la nostra llengua i la nostra cultura.

I és que recentment, aquest genocida va ser portat davant del Tribunal Penal Internacional de la Haia (on per cert i de pas sigui dit, només hi van a parar tots aquells desgraciats que no són amiguets dels EUA; sinó, Sharon, Kissinger, etc. ja faria dies que escalfarien banqueta). En la notícia que va oferir el TN Vespre es va destacar el canvi estètic que ha patit Karadzic després de ser detingut i que suposadament l’ha mantingut en l’anonimat durant 12 anys. Però en lloc de dir que s’havia tallat els cabells, Raquel Sans, presentadora del noticiari va dir que s’havia tallat el cabell. I la cosa es va tornar a repetir quan va entrar el vídeo de la notícia. És que Radovan Karadzic només tenia un cabell al cap? Tenir un sol cabell al cap és estar calb, oi? I ja hem quedat que el senyor Karadzic dista molt de ser calb. És que el corrector lingüístic de guàrdia de TV3 estava de vacances? Si va sentir la notícia deu tenir els pèls de punta! O s'hauria de dir el cabell de punta? En fi, si ni tan sols els mitjans de comunicació catalans parlen bé la pròpia llengua, com volem que els polítics (Joan Saura per exemple, per no parlar d'en Montilla...) i la gent del carrer la parlin bé? Això sí, com a mínim s'ha aconseguit que tota la societat catalana llenci les cartes a la bústia (alguns les tiren, però dir-ho bé ja seria massa!) i regui el jardí amb la mànega. Qui no es consola és perquè no vol!

Els astronautes mengen “picatostes” cruixents?

En un primer moment podria semblar una pregunta irrellevant i gratuïta, al nivell d’altres preguntes tan aparentment frívoles com de què fan olor els núvols o de què s’alimenta un campió.

Tanmateix, i després de l’indubtable xoc intel·lectual causat inicialment per la qüestió, hom es pot sentir empès a demanar-se què redimonis és un “picatoste”. Jo he estat incapaç de trobar una traducció prou acurada a la nostra llengua d’aquesta paraula castellana que la Real Academia de la Lengua Española recull en el seu diccionari com una llesca petita de pa torrada amb mantega o fregida.

Un cop aclarit això, qualsevol ésser humà amb una certa activitat mental es tornarà a sorprendre de la pregunta, tan aparentment estúpida. Amb una injusta lleugeresa hi haurà qui pensarà que qui no té feina el gat pentina, però el cert és que darrere d’aquesta frase interrogativa, en aparença només destinada a omplir la quota mensual d’entrades d’un blog, s’hi amaga un gran avenç alimentari per a la humanitat i qui sap si en el futur per als animals de companyia o fins i tot de granja. I és que si hom adquireix un sobre de sopes deshidratades que incorporin tan gustós acompanyament (l’autor recomana entusiasmadament “Pollo con picatostes”) i corre esmaperdut a la cuina de casa seva per dur a terme la preparació del brou, s’adonarà que malgrat abocar un got d’aigua bullint a la tassa, els “picatostes” continuen estant cruixents, com a bons “picatostes” que han de ser, fins i tot després de transcorreguts 10 minuts de la preparació del plat. Ja se que si l’home (la dona no. Discriminació?) ha arribat a la Lluna, hom no s’hauria de sorprendre que després d’afegir aigua bullint a un tros de pa deshidratat, aquest continuï mantenint la seva textura trencadissa durant llarga estona, però cal pensar que la humanitat encara no ha trobat una solució acceptable a problemes molt més quotidians com el fet que la boca de sortida de l’envàs de quetxup o de mel quedi permanentment enganxós després del primer ús.