En la vessant literària, comença a escriure tant en català com en castellà, i l’any 1877 guanya un premi extraordinari als Jocs Florals. Tanmateix, i tot i pertànyer des dels seus temps d’estudiant al moviment de la Renaixença, acaba per separar-se’n i es decanta gairebé en exclusiva per la llengua castellana. L’any 1887 s’inicia la primera de les morts que marcarà fortament la seva personalitat i la seva literatura. Aquell any mor la seva esposa Rosa, que li havia donat tres fills: Pere, Teresa i Gaietà. L’any 1891 es casa de nou amb la mallorquina Maria del Haro i Roselló, amb qui té dos fills més: Maria i Pau. Tanmateix, només un dels seus fills (Pau) el sobreviurà. L’any 1901, Teresa mor de tuberculosi. L’any 1905, el seu fill Pere mor de tifus, i l’any 1919, durant la mateixa nit, mor a Barcelona el seu fill Gaietà i a Mallorca la seva filla Maria. Després d’un període de bilingüisme entre 1899 i 1903, Alcover acaba adoptant definitivament la llengua catalana per escriure la seva poesia. En aquesta fase, i sembla que molt afectat per la mort de la seva filla Teresa, declara que tota parla que no sigui la materna la rebutjà el llavi enfebrit, com el contacte amb quelcom inexpressiu, fred i metàl·lic.
D’entre la seva obra destaca La Balanguera (1903) que musicat per Amadeu Vives és l’himne oficial de Mallorca des de 1996, el recull de poemes Cap al tard (1909) del qual destaca el poema Desolació i el recull de poemes Poemes bíblics (1918). L’any 1916 fou nombrat membre de l’Institut d’Estudis Catalans i des de l’any 1909 era mestre en Gai Saber.
Joan Alcover va morir a Palma de Mallorca el 26 de febrer de 1926.
El poema Desolació és segurament el que millor transmet la resignació i el dolor que van marcar la vida de Joan Alcover. La tristesa i el desconsol que desprèn el fan una obra mestra.
Desolació
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca mig partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure, un sol conhort:
cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
1 comentari:
Si es veritat el titól del blog jo n´hauré de fer 7 o 8.
Precisament Desolació, crec que es la excepció que confirma la regla que la poesia de l´escola Balear es una merda. Només es una opiunió personal, es clar, peró la trobo massa simple en els temes i els recursos de llenguatge, sobretot mossen Llobera.
No obstant, aquest poema es un dels que més m´agrada per la força en que descriu la desgràcia (pobre home), a pesar del simil amb l´arbre.
Publica un comentari a l'entrada