El Rei i el seu retrat

Encara que sembli mentida, en un país suposadament lliure, democràtic i europeu com és Espanya, no es poden cremar fotografies del Rei. Tampoc es pot caricaturitzar la figura de l’hereu de la corona tot dibuixant-lo practicant la còpula “doggy style” amb la seva periodista preferida. Últimament sembla que es toleren les caracteritzacions tant del monarca com del príncep en els mitjans de comunicació, però fa pocs anys, TV3 va cedir davant les fortes pressions que rebia per deixar d’emetre un programa anomenat “Set de nit”, on el cap d’estat espanyol era satiritzat pel gairebé sempre lamentable Toni Albà. Així mateix, si a qualsevol súbdit del regne d’Espanya se li acudís manifestar públicament que el cap d’estat del seu regne fa cara de retardat mental i que els seus seriosos problemes de dicció només fan que reforçar aquesta idea, immediatament tindria una citació judicial i s’enfrontaria amb penes de presó per ofenses a la corona. Home, hom entén que un Rei és un Rei, però si hom afirmés el mateix de qualsevol altre súbdit del regne, el cap del govern inclòs, només s’hauria d’enfrontar a un delicte de faltes i no seria la fiscalia de l’Estat qui actuaria d’ofici. Al Regne Unit, on tenen una dilatada experiència amb la monarquia com a ens merament decoratiu que interfereix més aviat poc en el rumb de la nació, malgrat tenir un poder econòmic molt més gran que no pas la monarquia espanyola, la Reina i el seu fill, amb la seva estimada amant inclosa, són satiritzats i criticats obertament sense censura ni molt menys penes de presó. Com sempre, els històricament poc democràtics espanyols tenen un bon exemple a seguir.

És cert que el tema no és nou en absolut, però és que em sembla molt greu que algú hagi d’anar a la presó per cremar fotografies d’aquest individu que el mateix Franco va triar per substituir-lo i que evidentment no ostenta el seu càrrec per votació democràtica, o que retirin de la venda una publicació que satiritza mitjançant un dibuix el Príncep d’Astúries. I em sembla doblement greu per la hipocresia que demostren de nou els mitjans de comunicació i la societat en general. Quan fa un any va haver-hi l’escàndol de les caricatures de Mahoma publicades en un rotatiu danès, gairebé va haver-hi unanimitat tant des dels mitjans de comunicació com des de la societat en considerar que les protestes vehements i en molts casos violentes dels musulmans del món eren desproporcionades i que havien d’entendre que al vell continent prevalia la llibertat d’expressió. Tanmateix, quan aquí es fa una caricatura satírica de l’hereu de la corona, es tanca momentàniament la publicació o s’obren diligències per incriminar els desvergonyits que s’atreveixen a cremar en públic una fotografia de Joan Carles I. Això tampoc no és nou, perquè tal com diu la dita, cap geperut es veu el gep! El que comença a cansar és que passin els anys i haguem d’aguantar l’amenaça constant de càstig per dir o publicar una opinió, per molt honorable i monàrquica que sigui la família que rep les crítiques. Certament, aquest tipus de censura recorda altres temps.