La reencarnació del Dalai Lama

Sempre he tingut la percepció que d’entre totes les religions, n’hi havia que eren més serioses i respectuoses amb l’ésser humà que d’altres. És una apreciació absolutament subjectiva, però sempre he pensat que el budisme era força menys exigent amb els seus fidels que altres religions monoteistes com la fe cristiana, la fe islàmica o la fe jueva (que en el fons tenen un origen comú). Per exigent, hom entén reguladora o que imposa certs comportaments, és a dir, que no controla tant els aspectes pràctics de la vida quotidiana. Potser per això em va sorprendre tant saber que el Dalai Lama, el buda vivent reencarnat i líder del budisme tibetà, es plantejava substituir la seva reencarnació un cop mort, tradició que data del segle XVI, i canviar el sistema per una votació democràtica del nou líder entre la cúpula dirigent de monjos o fins i tot nombrar directament el nou Dalai Lama en vida. Hom podrà al·legar que des dels anys cinquanta la Xina ocupa el Tibet i exerceix el poder amb mà de ferro i especialment contra el budisme, la qual cosa forçà l’exili del Dalai Lama al nord de l’Índia. La lluita de la Xina contra el budisme fins i tot ha donat al món notícies tant esperpèntiques com la declaració d’il·legalitat per part d’aquest país suposadament comunista de la reencarnació del Dalai Lama. Tanmateix, trobo sorprenent que les “normes més fonamentals” d’una religió es puguin canviar tant fàcilment, sobretot si comparem aquest fet amb la dificultat que implica (i que ha implicat en el passat) el canvi de les creences i dels costums en altres religions com el cristianisme. Llavors hom pot arribar a la conclusió que potser aquestes tradicions i creences només són una cosa purament humana i que en realitat només busquen mantenir l’status quo d’uns quants, que en el fons només s’escuden en l’espiritualitat per mantenir-se en el poder. La religió cristiana ens n’ha donat un exemple últimament, per no citar les mostres que hom troba al llargs dels seus dos mil anys d’història. Fa poc temps algú de la cúria vaticana va decidir que allò que tradicionalment s’anomenaven el Llims, el lloc on anaven els nadons que morien abans de ser batejats i que per tant no podien anar al cel per molt innocents que fossin, ja no existia més. La raó del canvi ens és desconeguda i alhora ens fa qüestionar l’existència verdadera d’un lloc com aquest en el passat o si per ordre del Vaticà aquest indret desapareixerà realment. Tot i això, sempre ens ho podem mirar de manera positiva i trobar consol en el fet que si la nostra descendència mor abans de ser batejada, ja no estarà condemnada a pul·lular per sempre entre el cel i l’infern en busca de la vida i el perdó eterns del Senyor.