Qui no té feina el gat pentina!

Un oblit de proporcions històriques

2010-12-09T17:51:00.003+01:00

El 7 d’abril de 1453 l’Imperi Otomà inicia el setge de Constantinoble, capital del decadent Imperi Romà d’Orient i actual Istambul. Però la conquesta d’aquesta ciutat mil·lenària no serà una tasca fàcil. Malgrat que Mehmet II disposa de la millor artilleria que s’havia vist mai a la història, Constantinoble compta amb unes muralles formidables. Cada nit, els bizantins reparen els danys que l’artilleria otomana els ha infligit. El setge per mar també és molt complicat perquè el Corn d’Or, l’entrada natural del mar a ciutat, està molt ben defensat. Però com que si Mahoma no va a al muntanya, la muntanya va a Mahoma, la marina otomana és traslladada per terra i d’amagat dels bizantins al Corn d’Or. Aquesta brillant acció, que encara avui dia s’ensenya a les escoles navals de mig món, suposa un bon maldecap per Bizanci, ja que ara Mehmet II pot atacar en dos fronts. De fet, des d’aquell moment els soldats otomans penetren a les muralles molt més fàcilment, encara que tenen moltes dificultats per passar el fossar. Una altra tècnica que els turcs fan servir per doblegar la defensa romana són els túnels. Però cavar túnels per burlar les muralles acaba ràpidament amb la destrucció amb foc o aigua d’aquestes construccions.
Així doncs, la situació pels assetjats és cada cop més difícil a causa del cansament i la moral baixa, però mantenir 100.000 soldats tampoc és barat per la butxaca del soldà. En aquest punt, Mehmed II ofereix una capitulació de la ciutat sense violència al Cèsar Constantí XI a canvi de diners. Tanmateix, el Cèsar es veu obligat a refusar-la perquè la ciutat està en la més absoluta bancarrota. El 28 de maig és l’últim dia de pau entre otomans i bizantins gràcies a la petita treva decretada per intentar tancar la capitulació. Els musulmans el passen preparant l’assalt definitiu a la ciutat, mentre que els cristians omplen la catedral de Santa Sofia per invocar l’única ajuda que els queda, la divina. Així doncs, la matinada del 29 de maig de 1453 cent-mil soldats turcs inicien l’assalt de Constantinoble però malgrat l’esforç, els bizantins contenen l’enemic. Tanmateix, algun bizantí ha comès un oblit que tindrà conseqüències històriques molt transcendents: una petita porta de la muralla, l’anomenada Kerkaporta, ha quedat oberta. Així doncs, en poques hores Constantinobla és fàcilment conquerida i saquejada per culpa d’un oblit majúscul.

També cal destacar les coincidències que sovint depara la història: mil anys després del saqueig de Roma per part dels Vàndals, cau la citat de Constantinobla i amb ella l’últim vestigi de l’Imperi Romà. Les conseqüències històriques de la caiguda de Constantinobla són el final de l’Edat Mitjana i l’inici del Renaixement. Així mateix, la descoberta d’Amèrica també es pot considerar una conseqüència de la caiguda de la ciutat, ja que les rutes comercials amb Orient queden del tot tallades i cal buscar una alternativa al comerç.

Biografies (VI): Niccolò Paganini

2010-07-09T15:45:00.003+02:00

Niccolò Paganini va néixer a Ginebra el 27 d'octubre de 1782 i passa per ser un dels millors violinistes de tots els temps. La seva aportació a la tècnica del violí va ser fonamental pel desenvolupament modern d'aquest instrument. I tanmateix, també va destacar per la seva faceta de compositor.
Niccolò Paganini era el tercer de sis germans, i com tots els grans genis de la música, ja des de ben petit tocava el violí amb perfecció. El seu primer professor de música de seguida va adonar-se del talent del jove Paganini, de manera que el va dirigir a qui havia estat el seu propi professor. La precocitat del nen era tan conspícua que aquest fet va repetir-se fins a quatre vegades en pocs anys.
Als 31 anys ja era un prestigiós solista conegut arreu d'Europa. La seva aparença irradiava una aurèola de misteri: era alt i prim, la qual cosa li conferia un aspecte fràgil i desvalgut. Tanmateix, aquest fet entrava en flagrant contradicció amb l'energia que desplegava quan tocava el violí i amb el seu nas prim i aguilenc, les seves patilles llargues i hirsutes i els cabells llargs, que hom considerava d'inspiració luciferina. De fet, el seu aspecte físic i el seu domini impossible de l'instrument impactava tant al públic que durant molts anys va córrer la llegenda que havia fet un pacte amb el diable. A més, les llarguíssimes hores d'assaig que diariament dedicava al violí li van provocar l'aparició d'una gepa ja des de ben jove, la qual cosa només feia que ampliar la veracitat de la brama. El seu domini sobre l'instrument era tan absolut, que podia tocar qualsevol concert amb només una corda del seu violí!
Avui en dia, hom creu que Niccolò Paganini patia la síndrome de Marfan, una malaltia d'origen genètic que provoca el desenvolupament anormal de les extremitats. De fet, és de les poques síndromes que no afecten el desenvolupament intel·lectual dels afectats. Sens dubte, el fet de tenir unes extremitats superiors anormalment llargues hauria afavorit al músic.
La seva fama li va fer guanyar molts diners, amb els quals es va poder permetre el luxe de posseïr quatre violins de la casa Stradivarius. Tanmateix, també li va permetre portar una vida desenfrenada: s'alcoholitzava amb massa freqüència i va contraure la sífilis. Un càncer de laringe li va causar la mort a Niça el 27 de maig de 1840.

Qui recorda Alfred Rusell Wallace?

2010-07-07T10:44:00.003+02:00

El 22 de novembre de 1859 es va publicar el llibre de Charles Darwin l'Origen de les espècies. Coincidint amb l'efemèride, la tardor passada es van conmemorar els 150 anys de la publicació d'un llibre fonamental per a la història de la ciència, que a més, va suposar la immortalitat per al seu autor. Així mateix, l'Origen de les espècies també va ser el primer llibre que va qüestionar obertament l'ordre diví de les coses, i gràcies a Charles Darwin, noms com Beagle o Fitz Roy estan idisolublement lligats al naturalista anglès.
Aleshores, què té a veure Alfred Rusell Wallace amb Charles Darwin, al marge del fet que tots dos eren coetanis i de nacionalitat anglesa?
Alfred Rusell Wallace (1823-1913) també era un notable naturalista, i igual que Charles Darwin, estava interessat en l'origen i evolució de les espècies. L'any 1855, Wallace va publicar un article en el qual aportava la idea d'evolució de les espècies, però sense aportar cap hipòtesi sobre el seu funcionament. Tanmateix, l'any 1858 (un any abans de la publicació del cèlebre llibre de Darwin!), va publicar un nou article en el qual apuntava a allò que més tard es coneixeria amb el nom de selecció natural com a motor del procés evolutiu. De fet, Wallace va fer arribar una còpia de l'article al propi Darwin, qui va escriure que aquell era el millor resum de les idees sobre l'evolució que ell mateix havia anat madurant durant més de vint anys. Cal remarcar que fins aquell moment, els dos naturalistes no havien mantingut cap contacte, de manera que la peternitat de les idees que a mitjan segle XIX van suposar una revolució científica i social s'hauria d'atribuïr tant a Charles Darwin com a Alfred Rusell Wallace. Malauradament, la història (fins i tot la de la ciència) tendeix a ser injusta en alguns casos i avui dia, poca gent recorda Alfred Rusell Wallace.

Torelló o els passi de models de roba de muntanya

2008-11-24T13:21:00.003+01:00

Cada any, i ja en fa 26, que a Torelló es fa el Festival de Cinema de Muntanya i Aventura, que tot sigui dit, cada cop és menys de muntanya i més d’allò que ells entenen com a aventura. La qüestió és que el Festival, que és dels més importants a nivell mundial en el seu gènere, es du a terme a mitjans de novembre, quan el fred es comença a deixar notar una mica.
Doncs bé, un dels al•licients que em diverteixen més abans de començar la projecció és comptar quantes jaquetes de plomes compto entre el públic assistent. Jaqueta de plomes a l’interior d’un recinte tancat? Doncs sí, hi ha qui no se la treu (la jaqueta) fins que no s’asseu a la butaca! Ja se sap que per lluir s’ha de patir.
L’altra “diversió” preprojecció consisteix en veure els últims i flamants models de folre polar que lluen els assistents, més nombrosos que els de la jaqueta de plomes. I el resultat és un passi dels últims models apareguts al mercat i que semblarien més adequats per escometre una cara nord alpina que no pas passejar-se per la sala d’un teatre de poble.
Ara ja estic frisant per anar a un congrés mèdic! Vull comprovar per mi mateix si els metges assistents llueixen els últims models en roba de quiròfan o si fins i tot algun agosarat s’atreveix a passejar-se per la sala amb roba esterilitzada!

Biografies (V): Armand Charlet

2008-08-22T12:58:00.006+02:00

Nascut a Argentière l’any 1900, passa per ser el guia de muntanya de la vall de Chamonix més prominent de la primera meitat del segle XX. Charlet va centrar gairebé exclusivament la seva activitat alpinística (molt sovint en companyia dels seus clients) al Massís del Mont Blanc i és característica la seva boina, amb la qual apareix en gairebé totes les fotografies que se’n conserva. És recordat per la seva excel·lent tècnica en gel quan encara no s’havien inventat els grampons amb punta frontal ni els piolets amb la fulla corbada, coneguda amb el nom de tècnica Charlet, i pel fet d’obrir vies de dificultat en companyia dels seus clients. Segurament el cas més cèlebre és l’obertura de les agulles del Diable, aresta amb cinc agulles que porten al cim del Mont Blanc du Tacul, que va realitzar per primer cop en companyia dels clients americans Miriam O’Brien i el seu marit R.L.M. Underhill, l’any 1928. La primera hivernal a l’Aiguille de Bionnassay (1929), la primera a la cara nord de l’Aiguille du Plan (1929) o el corredor oest al Mont Dolent (1934) són altres exemples d’obertura de noves vies de dificultat de finals dels anys 20 i inici dels anys 30.

Armand Charlet també és conegut com l’homme de la Verte. Aquesta majestuosa muntanya contraposada a la cara nord de les Grandes Jorasses i al Mont Blanc, va ser pujada pel guia en més de 100 ocasions. Així mateix, també va ser l’escenari de l’obertura de 7 noves vies a aquest escarpat cim, entre les que destaquen l’aresta Sans Nom (1926), el corredor Couturier (1932), variant del corredor Cordier pel coll del Nant Blanc (1935) i sobretot la Charlet-Platonov (1936) a la paret Nant Blanc, una via encara temuda avui dia.

Tanmateix, Charlet mai no va poder inaugurar la cara nord de les Grandes Jorasses, verge fins l’any 1935, tot i els nombrosos intents que va fer a l’esperó Croz. És segurament l’única espina en la seva carrera. Es diu que en referència a aquesta imponent cara nord Charlet va dir: “això no és alpinisme, això és la guerra!”.

De l’any 1945 a l’any 1955 es fa càrrec de la direcció de la prestigiosa École National d’Ski et Alpinisme (ENSA) amb seu a Chamonix, i l’any 1949 apareix l’únic llibre que va escriure, Vocació alpina, un clàssic de la literatura de muntanya molt recomanable encara avui en dia, on Charlet narra la seva vida des dels seus inicis a la muntanya fins a l’obertura de l’Aresta del Diable. Armand Charlet va morir a Chamonix l’any 1975.

L'atur és un acte de discriminació?

2008-08-05T11:12:00.003+02:00

El número de persones aturades va pujar durant el mes de juliol a Españññña a 36.492. Així ho demostra les dades oficials que mensualment publica el Ministerio de Trabajo e Inmigración (http://www.tt.mtas.es/periodico/laboral/200808/Julio08%20pdf.pdf).
Si hom repasa per sobre les dades, veurà que de les 36.492 persones que van passar a l'atur durant el setè mes de l'any, 1.808 van ser dones i 34.684 van ser homes. Traduït a percentatges, això vol dir que del total de nous aturats que es van registrar durant el mes de juliol, el 4,95% van ser dones i el 95,05% van ser homes. I tothom es queda tan ample!
Estem davant d'un cas de discriminació per qüestions de sexe, o quan el subjecte discriminat són les persones de sexe masculí no es tracta de discriminació? A què espera la flamant Ministra d'Igualtat per sortir davant dels mitjans de comunicació i denunciar aquest fet tan discriminatori emprant un llenguatge nou i innovador que consisteix en dir "los miembros y las miembras"? El Govern de Regne d'Españññña endegarà mesures concretes per pal·liar l'atur entre les persones de sexe masculí? Les ONG iniciaran programes concrets contra la discriminació que suposa que del total d'aturats del mes de juliol de 2008 a Españññña un 95%, és a dir la pràctica totalitat, siguin homes? Sortiran les persones de sexe masculí al carrer per reivindicar la discriminació que pateixen quan es tracta de quedar-se sense feina? S'organitzaran manifestacions massives a la capital del Regne i a les principals ciutats on els súbdits españñññols reclamaran la paritat també en l'atur? Entitats del teixit social españñññol i català engegaran programes concrets destinats exclusivament a les persones de sexe masculí (i explícitament betats a les dones) per tal de reinserir-los al mercat laboral? Amb seguretat de no equivocar-me, la resposta a totes aquestes preguntes és NO. I qualsevol persona amb dos dits de front veurà que són propostes demagògiques, hipòcrites i amb molt poc sentit (encara que malauradament la flamant Ministra d'Igualtat sí que surt a fer declaracions que innoven en el llenguatge i que li costen moltes crítiques; els genis sovint són incompresos en el seu temps!).
Tanmateix, i si la dada hagués estat a la inversa, és a dir, que del total de persones que s'han quedat sense feina durant el juliol, el 95% haguéssin sigut de sexe femení, què hauria passat? The answer, my friend, is blowing in the wind!

Pateix alopècia capil•lar Radovan Karadzic?

2008-08-01T17:53:00.005+02:00

A ningú que miri la foto se li escapa que la resposta correcta és NO, EN ABSOLUT. A no ser que hom no sàpiga que l’alopècia és l’absència de pèl o de cabells a les regions que normalment en tenen. És més, sóm molts els que signaríem ara mateix tenir la tofa de cabells que té aquest assassí d’estat al fer els 63 (molt em temo que alguns tindrem el cap més pelat que el cul d’un mandril molt abans). Però deixant les qüestions estètiques a banda, l’entrada d’avui és per denunciar el maltractament que rep el català des dels propis mitjans de comunicació catalans. Sovint ens queixem que des d’Españññña se’ns ataca, però també és de justícia denunciar que massa sovint sóm nosaltres mateixos qui ens estimem ben poc la nostra llengua i la nostra cultura.

I és que recentment, aquest genocida va ser portat davant del Tribunal Penal Internacional de la Haia (on per cert i de pas sigui dit, només hi van a parar tots aquells desgraciats que no són amiguets dels EUA; sinó, Sharon, Kissinger, etc. ja faria dies que escalfarien banqueta). En la notícia que va oferir el TN Vespre es va destacar el canvi estètic que ha patit Karadzic després de ser detingut i que suposadament l’ha mantingut en l’anonimat durant 12 anys. Però en lloc de dir que s’havia tallat els cabells, Raquel Sans, presentadora del noticiari va dir que s’havia tallat el cabell. I la cosa es va tornar a repetir quan va entrar el vídeo de la notícia. És que Radovan Karadzic només tenia un cabell al cap? Tenir un sol cabell al cap és estar calb, oi? I ja hem quedat que el senyor Karadzic dista molt de ser calb. És que el corrector lingüístic de guàrdia de TV3 estava de vacances? Si va sentir la notícia deu tenir els pèls de punta! O s'hauria de dir el cabell de punta? En fi, si ni tan sols els mitjans de comunicació catalans parlen bé la pròpia llengua, com volem que els polítics (Joan Saura per exemple, per no parlar d'en Montilla...) i la gent del carrer la parlin bé? Això sí, com a mínim s'ha aconseguit que tota la societat catalana llenci les cartes a la bústia (alguns les tiren, però dir-ho bé ja seria massa!) i regui el jardí amb la mànega. Qui no es consola és perquè no vol!

Els astronautes mengen “picatostes” cruixents?

2008-07-28T11:58:00.002+02:00

En un primer moment podria semblar una pregunta irrellevant i gratuïta, al nivell d’altres preguntes tan aparentment frívoles com de què fan olor els núvols o de què s’alimenta un campió.

Tanmateix, i després de l’indubtable xoc intel·lectual causat inicialment per la qüestió, hom es pot sentir empès a demanar-se què redimonis és un “picatoste”. Jo he estat incapaç de trobar una traducció prou acurada a la nostra llengua d’aquesta paraula castellana que la Real Academia de la Lengua Española recull en el seu diccionari com una llesca petita de pa torrada amb mantega o fregida.

Un cop aclarit això, qualsevol ésser humà amb una certa activitat mental es tornarà a sorprendre de la pregunta, tan aparentment estúpida. Amb una injusta lleugeresa hi haurà qui pensarà que qui no té feina el gat pentina, però el cert és que darrere d’aquesta frase interrogativa, en aparença només destinada a omplir la quota mensual d’entrades d’un blog, s’hi amaga un gran avenç alimentari per a la humanitat i qui sap si en el futur per als animals de companyia o fins i tot de granja. I és que si hom adquireix un sobre de sopes deshidratades que incorporin tan gustós acompanyament (l’autor recomana entusiasmadament “Pollo con picatostes”) i corre esmaperdut a la cuina de casa seva per dur a terme la preparació del brou, s’adonarà que malgrat abocar un got d’aigua bullint a la tassa, els “picatostes” continuen estant cruixents, com a bons “picatostes” que han de ser, fins i tot després de transcorreguts 10 minuts de la preparació del plat. Ja se que si l’home (la dona no. Discriminació?) ha arribat a la Lluna, hom no s’hauria de sorprendre que després d’afegir aigua bullint a un tros de pa deshidratat, aquest continuï mantenint la seva textura trencadissa durant llarga estona, però cal pensar que la humanitat encara no ha trobat una solució acceptable a problemes molt més quotidians com el fet que la boca de sortida de l’envàs de quetxup o de mel quedi permanentment enganxós després del primer ús.

Adéu Fiti!

2008-07-09T15:25:00.005+02:00

Costa d'admetre que la corda es va trencar per sempre el dia 29 de juny de 2008. Costa d'admetre que ja no anirem més a menjar un plat combinat i beure una clara de mig al bar Anna de Collbató després d'haver escalat amb més pena que glòria a Montserrat. Costa d'admetre que ja no farem apostes sobre qui dels dos havia vist més vegades "Sur le fil des 4.000". Costa d'admetre que mai més no ens burlarem l'un de l'altre sobre les aptituds alpinístiques de cada un. Costa d'admetre que mai més no podré preferir els croissants del "Laminero" a compartir amb tu qualsevol cresta pirinenca. Costa admetre que ja no Berhaulejarem més a prop d'un peu de via amb la teva minimàrfega. Costa d'admetre que ja no m'emprenyaré mai més amb tu per deixar-me tirat sense avisar a les 9 del matí a la cara sud de Montserrat mentre dormies la mona. Costa d'admetre que ja mai més no aniré amb el cul ben estret desitjant que no caiguis per no cremar-me la mà.
Costa molt d'admetre Fiti, encara que sigui la vida!

Gent d'esquerres!

2008-06-25T10:36:00.004+02:00

Doncs sí, gent d'esquerres. Suposadament progressistes i amb la ment oberta. Si llegiu el manifest potser us recordarà al millor Robespierre, que també era molt d'esquerres però tenia la mania de ser jacobinista. Són els quatre de sempre (aquesta afirmació és gairebé literal) i com que fer manifestos no costa gaire, doncs es passen el dia escrivint. Quan es tracta de treballar ja és una altra història. No cal anar gaire lluny per adonar-se'n. Alguns volien fer un partit polític. I van enredar un nano de 26 anys per dirigir-lo creient que seria una marioneta. Ells tenen altres coses a fer i no és qüestió de doblegar massa l'esquena, al marge del fet que potser no podien suportar el fracàs. És molt menys cansat sortir per la tele i dir mentides o mitges veritats i deixar que uns quants titelles desconeguts facin la feina bruta. Que de qui parlo? Doncs llegiu el manifest (noteu que està ple d'idees fresques, de fraternitat i llibertat entre els pobles d'aquesta gran nació que és Españññña) i consulteu els sotasignants. No us sentiu agredits, és pel bé d'aquesta nació històricament sempre tan ben avinguda que és Españññña. I no patiu, no en falta cap, senzillament és que són poquets. I encara que alguns siguin molt populars i grans professionals no deixen de quedar-se en evidència i de mostrar la seva mediocritat intel·lectual. Perquè és molt d'esquerres permetre els casaments entre homosexuals, però és intolerable que els cartells de les carreteres o els rètols de les botigues no estiguin escrits en castellà.

http://www.abc.es/gestordocumental/uploads/nacional/manifiesto.pdf

Publicitat i bona música

2008-06-09T15:52:00.003+02:00

Entrada per comentar tres anuncis televisius que últimament m’han sorprès gratament. No tinc accions en cap de les tres companyies que anuncien els seus productes, i ni tan sols en l’empresa que ha ideat l’anunci. I, de fet, no és que m’hagin sorprès les imatges de la publicitat, sinó la música. Parlo concretament de l’anunci de Schweppes Spirit, en el qual sona ni més ni menys que la simfonia de les simfonies: la novena de Beethoven. Si estant sord com una tàpia el geni de Viena va ser capaç de composar una de les peces musicals més importants de la història de la humanitat, què hauria creat si hagués disposat del sentit de l’oïda més enllà dels vint-i-sis anys?

L’arxiconeguda marxa del ballet El Trencanous de Txaikovski, que va consagrar al compositor homosexual rus més famós del segle XIX, forma part de la publicitat televisiva de la marca Federoptics.

I en tercer lloc, a l’anunci del nou Renault Mégane hom pot gaudir fugaçment del primer moviment del hivern de les Quatre estacions del compositor venecià Antonio Vivaldi, qui segurament va ser el mossèn melòman que menys va respectar el celibat de la ciutat italiana.

País de merda: sí o no?

2008-06-04T12:42:00.004+02:00

Però si deixen casar els homosexuals i tot! Però si tenen el percentatge més elevat de dones àrabs alfabetitzades (es veu que les deixen anar a l’escola i tot!)! Però si han tingut una dona de primera ministra! Però si un musulmà és el Ministre de Cultura i un altre és jutge del tribunal suprem! Quines proeses per un país que es defineix com a democràtic!

Mireu això i agafeu el mocador per eixugar-vos les llàgrimes de l’emoció, especialment amb l’actuació d’en David Navarro (Clooney tremola, estas acabat!):

http://www.paisdemierda.org/

Què us ha semblat? Hom podria pensar que fer assassinats selectius (ells ho anomenen així) sense detenir l’interessat ni fer-li un judici tirant míssils des d’helicòpters que valen 20 milions de dòlars i destrossar totes les cases del veïnat i matant innocents no és precisament gaire democràtic, oi? Potser entrar durant 10 dies del 2002 a una ciutat palestina de 35.000 habitants (parlo de Jenin) i començar a matar a tots aquells que són sospitosos de terrorisme sense jutjar ningú ni deixar entrar els mitjans de comunicació ni la ONU pot semblar poc democràtic, oi? Arrasar el país veí (parlo del Líban) durant l’estiu perquè hi ha uns terroristes (no pas l’estat veí) que han segrestat dos soldats del teu exèrcit, deixant en ridícul a Steven Spielberg i la seva pel·lícula Salvar al Soldado Ryan, tampoc sembla gaire democràtic, oi?

Doncs bé, que sapigueu que si penseu això és perquè esteu mal informats. Gràcies per obrir-nos els ulls!

Postdata: Tanmateix, si després de veure el seu país de merda continueu pensant que Israel és un país poc democràtic i dirigit per una colla d’assassins amb amics molt poderosos, és perquè sou antisemites. I si ho dieu en veu alta, amics de Hitler!

Violència masclista

2008-04-17T12:12:00.002+02:00

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir la Llei contra la Violència Masclista. A priori, hom podria pensar que la Llei només va encaminada a perseguir aquells homes (perquè només s’aplica als homes) que maltracten físicament i psicològicament les seves parelles, objectiu molt lloable i que cal recolzar. Però sembla ser que els objectius van més enllà.
Però abans de res, potser convindria saber de què parlem, oi?
Buscant l’adjectiu “masclista” al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i al Gran Diccionari de la Llengua Catalana hom obté el següent:

IEC: Que és partidari del masclisme.
GREC: Relatiu o pertanyent al masclisme o als masclistes.

Vistes ambdues entrades, el pas següent és buscar el significat exacte de la paraula masclisme, i els resultats són els següents:

IEC: Actitud basada en l’atribució de superioritat a l’home sobre la dona.
GREC: Actitud que consisteix a atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones.

A fi d’aportar més informació sobre la Llei, el comunicat de premsa explicatiu que la Generalitat de Catalunya ha fet de la mateixa (encara trigarà unes quantes setmanes a ser publicada al DOGC) ens rebel·la el següent:

“Segons la Llei, per violència masclista s’entén aquella que s’exerceix contra les dones en el marc d'un sistema de relacions de poder dels homes sobre les dones i que, produïda per mitjans físics, econòmics o psicològics, incloses les amenaces, intimidacions o coaccions, té com a resultat un dany o patiment físic, sexual o psicològic, tant si es produeix en l'àmbit públic com en el privat.”

“També especifica [la Llei] els àmbits en què es pot produir: de la parella, familiar, laboral, o en l'àmbit social o comunitari (agressions sexuals, assetjament sexual, tràfic i explotació sexual de dones i nenes, mutilació genital femenina o risc de patir-la, matrimonis forçats, violència derivada dels conflictes armats, violència contra els drets sexuals i reproductius de les dones).”

De la denominació de la Llei i d’aquests dos últims paràgrafs, se’n desprenen conseqüències que són molt paradoxals i que sembla que trenquen els principi que tothom (sigui home o dona) és igual davant la Llei:

1.- La Llei només preveu aquella violència que va dirigida d’un home cap a una dona, i en teoria, sempre que l’home s’aprofiti d’una situació de superioritat sobre la dona. Per tant, si la violència, que recordem que no només pot ser física, sinó també econòmica o psicològica, l’aplica una dona sobre un home, aquesta Llei no és susceptible d’aplicació sobre aquesta fèmina.
Hom podria suposar que els juristes i polítics que han participat en l’elaboració de la Llei no conceben que una dona pugui agredir física, psicològica o econòmicament un home, i suposen que les dones són tan inútils que no poden trobar-se en una posició de superioritat respecte un home. Això pot ésser considerat violència masclista o és senzillament misogínia?
2.- Que la Llei obviï els eventuals casos de violència d’una dona cap a un home ja és lamentable, però si tenim en compte que avui en dia en la nostra societat les parelles homosexuals són afortunadament una cosa absolutament normal, què passarà el dia que un homosexual apliqui la violència masclista a la seva parella, també home? En principi no se’ls aplicarà aquesta Llei, perquè qui rep la violència no és cap dona. Només serà un cas més d’un home que li ha trencat la cara a un altre home. O potser aleshores caldrà aprovar la Llei contra la violència masclista homosexual?
Més complex de dilucidar sembla el cas de violència aplicada per una lesbiana sobre la seva parella, també dona, ja que aquí qui aplica la violència, es trobi en situació de superioritat o no, no és cap home. Davant aquesta eventualitat, serà un mer cas d’una dona que li fot una cara de mans a una altra dona?
3.- Però encara més sorprenent és que la Llei també contempli com a violència masclista coses com agressions sexuals, assetjament sexual, tràfic i explotació sexual de dones i nenes, mutilació genital femenina o risc de patir-la, matrimonis forçats, violència derivada dels conflictes armats, violència contra els drets sexuals i reproductius de les dones. L’esperpent màxim es pot donar quan una dona practiqui l’ablació de clítoris. Serà violència masclista? Serà violència masclista practicada per una dona? Aleshores estarem parlant d’una dona masclista? Se li aplicarà la Llei per ser masclista, o en quedarà exempta per ser de sexe femení?

Deixant de banda aquest anàlisi (que ineludiblement té un punt de provocació i cinisme), hom té la sensació que aprovar una Llei contra la violència masclista és una cosa que ven i que no costa gaire, perquè qualsevol persona amb dos dits de front està d’acord amb els principis que la promouen. Però caldria demanar més rigor a la Cambra Legislativa del nostre país alhora de redactar un text que sembla que només estigmatitza i persegueix els ciutadans de sexe masculí (la qual cosa és absolutament anticonstitucional) i no contempla realitats socials actuals més complexes ni la possibilitat que les dones siguin una font de violència com els homes. Perquè és cert que no són massa de donar cops de puny, però poden negar-se a pagar la pensió de manutenció del seu fill igual que un home.

Mande firmes!

2008-04-16T13:03:00.003+02:00

Com ha canviat la història d’aquesta gran nació que es Españññña. I en aquest cas, ho dic pels pobres militars. Ells, que havien decidit el rumb de la nació durant els segles dinou i vint! Ells, que amb els famosos “pronunciamientos”, eufemisme per designar un vulgar cop d’estat, enderrocaven monarquies i suprimien repúbliques! Ells, ferms guardians de les essències pàtries d’Españññña! Ells, que fins l’any 1981 eren capaços de treure els tancs al carrer i entrar al Congrés i foradar-ne el sostre a trets!
I vint-i-set anys després, el Ministeri de Defensa és ocupat per una dona jove, inexperta en temes militars, embarassada, pacifista i per més inri, catalanista (o almenys en teoria!). Tampoc els deu venir massa de nou que els governi una persona aparentment poc adequada, ja que el cap militar suprem de la nació és un septuagenari que parla com si fos deficient mental i camina com si s’hagués passat la nit a alguna de les reputades discoteques d’ambient homosexual de l’Eixample barceloní, però sens dubte el nomenament de la nova ministra és un símptoma inequívoc que a Españññña els militars han abandonat els anhels de poder d’èpoques passades. I això és una bona notícia.

La puta tos

2008-04-06T20:18:00.002+02:00

Entrada per queixar-me de la tos, estossecs, expectoracions, gargalls, esputs, i qualsevol altre símptoma d’irritació de les vies respiratòries humanes durant els espectacles que tenen lloc en un recinte tancat, entengui’s teatres o auditoris. Cal fer notar que la crítica es circumscriu estrictament a teatres i auditoris. En els cinemes, agafar les crispetes de l’envàs i menjar-se-les amb més avidesa que un refugiat de guerra del Darfur i/o succionar el refresc de cola gegant amb una potència i sonoritat que ja voldrien moltes actrius de pel·lícules X, ha passat a ser la cosa més normal del món.
És usual que en tot espectacle es produeixin estossecs i altres sorolls d’origen antròpic relacionats amb el sistema respiratori, però el festival de la tos viscut durant la representació de l’obra de teatre Carta d’uns desconeguda al Teatre Kursaal de Manresa sobrepassa allò que és tolerable. Suposo que no hi ha cap organisme oficial que faci la mitjana d’estossecs per minut en un teatre, però segur que el d’ahir hauria entrat al llibre Guiness! I és que hi ha gent que es pensa que està al saló de casa seva veient la televisió. Com digué Jordi Savall després que un espectador tingués un atac de tos durant la seva interpretació: «Hi ha un truc per quan es té tos; posar-se un mocador a la boca. Així es disminueixen els decibels». Quan era petit, la meva àvia sempre em deia que havia de sortir de casa havent fet les meves necessitats i amb un mocador a la butxaca. Si a partir d’ara als nens també els ensenyem que cal anar al teatre havent tossit, potser d’aquí a seixanta anys les sales de teatre seran un indret lliure d’estossecs.

Còrsega

2008-04-04T10:46:00.003+02:00

Aquests dies m'he llegit la novela "Una vida", de Guy de Maupassant, un escriptor francès de la segona meitat del segle XIX. El fet és que en un dels seus capítols, els dos personatges principals de la novela se'n van de viatge de noces a Còrsega. I com que la descripció de l'arribada en vaixell a l'illa i de llocs tan bonics d'aquesta perla del Mediterrani com Piana, les Calanches o Portu m'han fet rememorar les vacances del 2006, en penjo el video.

És curiós veure com 125 anys després, les coses no han canviat tant a Còrsega. L'arribada a l'illa al capvespre, la màgia dels pobles, les platges solitàries, la frondositat dels boscos i la mejestuositat de les muntanyes continuen gairebé igual a com les descriu l'autor. Sens dubte, Còrsega és un dels llocs més bonics i tranquils que he visitat mai!

Retrat

2008-03-19T15:49:00.004+01:00

Retrat de moltes coses: retrat de la mediocritat; retrat del que anhela ser però sap que mai no arribarà a ser; retrat de l'estupidesa; retrat de la fatxenderia; retrat del qui dirigeix pensant que els dirigits són idiotes; retrat de l'egolatria; retrat del despotisme; retrat del nepotisme; retrat de l'hipocresia; retrat de l'inoperància; retrat de l'idiotesa; retrat del cinisme; retrat del ridícul permanent; retrat de la incomunicació; retrat de la mentida més interessada; retrat de l'esperpent; retrat de la repugnància.

Però per sobre de tot, retrat de qui s'ha convertit en una caricatura de si mateix.

Palestina 100 - Israel 3

2008-03-03T09:58:00.005+01:00

Trista mostra de democràcia per part d’un país suposadament democràtic. I ja és l’enèsima. Hamas llença coets contra el teu territori. De fet, en llança uns quants i aconsegueix matar un pobre ciutadà innocent del teu país. Com és natural, tu vols defensar-te i evitar noves morts de la teva població. Has construït un mur de sis metres d’alçada i cada dia sotmets als palestins a nombrosos controls de seguretat, força humiliants i que comporten una pèrdua de temps important, per evitar els atacs suïcides. I tanmateix, el problema no es soluciona. No trobes millor manera d'acabar amb el conflicte que enviar l’exèrcit i helicòpters armats amb míssils per destruir la casa i els locals on creus que s’amaguen els terroristes. No és el primer cop que ho fas. Intentar detenir-los, fer-los un judici just i condemnar-los no sembla una opció, encara que seria el més democràtic. Si no ho has fet abans amb països sobirans com el Líban, encara ho faràs menys amb entitats autònomes com Palestina. És més senzill destruir el lloc on els teus serveis secrets t’han dit que s’allotgen, encara que així matis el terrorista, però també la seva família o senzillament a quatre nens que jugaven a futbol en el descampat del costat. Perquè per desgràcia, les bombes encara no són prou intel·ligents. I és clar, per si no n’hi hagués prou, de passada també talles l’electricitat i el subministrament d’aliments i combustible a tota la població palestina, que tothom sap que són tots, sense excepció, terroristes, malgrat viure en una terra sense futur. I si es moren en hospitals sense electricitat i sense medecines o passen gana, potser canvien l'odi que senten cap a tu i es tornen bons de cop i volta i et respecten per sempre més. Fins i tot la ONU, lloc controlat pels teus amics nord-americans i europeus, diu que estàs anant massa lluny. Però tu sempre pots jugar la teva carta preferida: acusar a tothom d’antisemita, perquè fa seixanta anys que Hitler va matar uns quants milions de jueus i evidentment, això et legitima per sempre més per anar acusant d’antisemitisme allò que no t’agrada mentre al jardí de casa teva et dediques a actuar de manera similar, però molt més sofisticada, a com ho feia el dictador alemany. I així des de fa massa anys i sense solució de continuïtat. Però el teu és un país democràtic.

Me pones muy palote, Mariano!

2008-02-28T11:20:00.005+01:00

Doncs sí, ho confeso! Mariano Rajoy em fot palote! Quina dialèctica, quina mirada, quina barba, quin somriure, quin cos, quin intel·lecte, quines ulleres! En una frase: erotisme en estat pur! Però sobretot, quin discurs! La paràbola de la nena ("que todo el mundo puede entender") va elevar la meva líbido fins a nivells que difícilment vaig poder reprimir. Pels que no ho vau poder escoltar (no contemplo la possibilitat que algú renunciés voluntàriament a un clímax d'intensitat inusitada produit pel mestre Mariano) o pels que com jo, us poseu més calents que un forn fins i tot llegint les paraules de la meretriu Rajoy, aquí ve l'objecte del desitg. Menors abstenir-se.

“Y hay un ejemplo que resume todas mis ideas y que todo el mundo puede entender. Yo quiero que la niña que nace en España tenga una familia y una vivienda, y unos padres con trabajo. Esto es lo mínimo que debemos exigirnos para todos. Una familia, una vivienda y unos padres con trabajo. Yo me esforzaré principalmente para que la familia esté atendida y la vivienda se pueda conseguir y para que no falte el trabajo. Quiero que esa niña, nazca donde nazca, reciba una educación que sea tan buena como la mejor. Quiero que se pueda pasear por todo el mundo sin complejos porque sabrá idiomas y porque tendrá un título profesional que se cotice en todo el mundo. Quiero que sea un heraldo de la libertad, de la tolerancia y de los derechos humanos porque habrá crecido en libertad, no tendrá miedo a las ideas de los demás y habrá aprendido a respetar a todos los que respetan la ley. Quiero que sienta un hondo orgullo por ser española por pertenecer a esa nación tan vieja, tan admirable, que le habrá ofrecido las mejores oportunidades pero que habrá sabido ser exigente con ella para convertirla en una mujer madura y responsable. Eso es lo que quiero. Esto y todo lo que esto lleva implícito. Y porqué no? Nada nos impide lograrlo. Podemos hacerlo si ustedes quieren que caminemos juntos. Porque España es cosa de todos y debemos tomárnosla muy en serio. Muchas gracias y muy buenas noches.

Visca Kosovo!

2008-02-18T09:44:00.003+01:00

No cal entrar a comparar situacions que no són del tot comparables ni en temes polítics, que com tots els aspectes humanas tenen un component emotiu i de subjectivitat enorme, però tant sols felicitar el nou estat de Kosovo per la seva flamant independència. A curt termini tot sembla indicar que continuaran vivint en la misèria i al nostre país continuaran sent lladres temibles i violents que els mitjans de comunicació qualificaran de manera genèrica, impròpia del periodisme, amb l'adjectiu "'d'alvanokosovars", però almenys podran prendre les seves pròpies decisions tot i que només siguin 2,2 milions d'habitants. També és probable que si la situació econòmica no millora als Balcans, aquesta declaració d'independència sigui la llavor d'una nova guerra en el futur, per vergonya de tota Europa. Però la independència de Kosovo també demostra que si tens la Unió Europea i els omnipotents Estats Units al teu costat, les coses són molt més senzilles. En fi, tal i com diu el títol de l'entrada, que visqui Kosovo!

El país on es prohibeixen partits polítics

2008-02-12T11:06:00.000+01:00

Doncs sí, com en els millors temps de Franco, Hitler, Stalin, Mussolini, Mao Zedong, i un llarg etcètera, i a pesar de ser un membre de ple dret de la Unió Europea, agrupació de països on amb molt bon criteri es rebutja l’incorporació d’estats com Sèrbia o Turquia, sospitosos de no ser massa democràtics, a Españññññña encara es continuen prohibint partits polítics i hi ha gent que va a la presó per les seves idees polítiques. Que vagi per endavant que no simpatitzo amb moltes de les idees que tenen la gent de Batasuna, ANV o el Partit Comunista de les Terres Basques (encara que sí amb el seu esperit de lluita i insubordinació tant magre històricament en els catalans), però em sembla que aquests partits reflecteixen una realitat social que existeix a Euskadi. Per tant, prohibir tot allò que pertanyi a l’esquerra abertzale no farà que aquesta deixi d’existir ni que disminueixi el nombre dels seus simpatitzants. Ja se que el problema és molt complex, però ja té collons que després del trencament de l’última treva d’ETA i el posterior trencament del diàleg entre la banda terrorista i l’Estat Españññññol, la postura d’aquest últim hagi canviat com un mitjó. Resulta que hem passat de sentir les paraules del Ministre de Justícia dient que no hi havia elements que fessin sospitar de la connexió d'ANV i PCTB amb la banda terrorista o Batasuna a veure com aquestes dues formacions no es poden presentar a les eleccions generals gràcies a un dictamen judicial propiciat per les proves que va presentar la pròpia Fiscalia de l’Estat. I tot això en un temps rècord de poc més de dos mesos. Qualsevol persona una mica maliciosa pensaria que hi ha una relació de causa efecte molt clara entre el trencament de la treva i la suspensió de les activitats d’aquests partits. Per no parlar de l’empresonament, SÍ EMPRESONAMENT de la suposada nova mesa nacional de l’il·legalitzat partit Batasuna.
En fi, suposo que aquesta és una prova més d’allò que Españññña i els seus ciutadans entenen per democràcia. Esperem que aquests anhels de prohibició política (això sí, sempre recolzats per decisions judicials absolutament independents i sense adscripció política de cap tipus) no vagin més enllà, perquè potser algun dia algú determinarà que tot allò que no s’ajusti a la idea d’Españññññña com a “unidad de destino en lo universal” és un perill per a l’Estat i cal que sigui il·legalitzat.

BIOGRAFIES (IV): Pablo Sarasate

2008-02-05T12:42:00.000+01:00

Martín Melitón Pablo Sarasate y Navascués, conegut com Pablo Sarasate per raons evidents, va néixer a Pamplona el dia 10 de març de 1844. Tot i que molt més desconegut pel gran públic que Niccolò Paganini (1782-1840), passa per ser un virtuós del violí comparable a l’italià. Fill d’un músic militar, els seus pares de seguida van adonar-se de la precocitat del seu fill i van donar-li una educació musical a la seva alçada. Amb set anys va oferir el seu primer concert de violí a A Coruña. A Galícia inicia els seus estudis, però ràpidament la Contesa d’Esponz y Mina li paga una pensió perquè segueixi els seus estudis a Madrid. L’any 1956, amb només dotze anys, és enviat al Conservatori de París per tal d’ampliar els seus estudis gràcies a una beca que la Reina Isabel II li concedeix. Durant aquesta època mor la seva mare a Biarritz. L’any 1857 obté el Premi del Violí del Conservatori de Música de París, i dos anys més tard, quan Pablo té quinze anys, inicia la seva carrera de concertista, que el durà per tota Europa i Amèrica. Durant la seva vida va posseir dos violins Stradivarius, un dels quals li va ser regalat per la Reina Isabel II. Fou considerat un dels millor concertistes de la seva època.
Menys prolífic en la faceta de composició que Paganini, Sarasate es centra sobretot en compondre obres d’una dificultat tècnica molt alta, que ell mateix interpreta, i que tenen el folklore espanyol com a inspiració. Així, obres com Capricho Vasco, Fantasia sobre Carmen de Bizet, Zapateado, Habanera, etc. són encara avui dia sinònims de gran dificultat tècnica per a violí però també obres d’una bellesa innegable.
Pablo Sarasate va morir a Biarritz el dia 20 de setembre de 1908 a causa d’una angina de pit.

Alps Setmana Santa 2007

2008-02-05T11:55:00.000+01:00

Video amb les millors fotos que la Marta i el Pep van tirar durant les vacances de Setmana Santa de l'any passat. El cert és que si a l'estiu ja són bonics, a l'hivern els Alps tenen una bellesa més superlativa.

AVE

2008-01-31T15:27:00.000+01:00

Com que dimarts havia de sortir del poble i anar a la capital del Regne per qüestions de feina, i a més havia d'anar-hi sol, doncs vaig optar per viatjar amb l'AVE. El trajecte escollit va ser Lleida - Madrid Puerta de Atocha. Les raons per les quals vaig escollir el tren i no l'avió són diverses. En primer lloc cada dia em cansen més els aeroports. Has d'estar-hi com a mínim una hora abans d'agafar el vol i els controls de seguretat són tan arbitraris i estúpids com la resignació dels usuaris. Per altra banda, un cop a Barajas cal agafar un taxi per arribar al centre de Madrid, un trajecte que dura uns vint minuts. De manera que en realitat, el temps que es triga anant amb tren o avió és molt similar. I la raó definitiva que fa decantar la balança per l'opció del ferrocarril és que si arribes al Prat després de les 17:30 t'has de menjar tota la cua per enllaçar amb l'A-2. Així és que a les 6:58 ja estava assegut en un banc de l'andana de l'estació de Lleida aguantant estoïcament la temperatura lleugerament sota zero i la densa boira de la capital del Segrià. La sortida del tren estava anunciada per les 7:12 però resulta que el convoi no va arribar fins passades les 7:30. Curiós, oi? Però haver d'aguantar el fred sense cap indicació sobre la magnitud del retard és fa més suportable si hom pensa que està a punt de viatjar amb la Alta Velocidad Española. Un cop dins, dels vagons sorprèn l'amplitud i comoditat dels seients. Perquè tot i viatjar amb classe turista, aquesta categoria res té a veure amb l'estretor dels avions. I també crida l'atenció el fet de no notar gairebé cap vibració tot i estar viatjant a 300 Km/h i de poder aixecar-se lliurement per anar a la cafeteria a prendre un tallat. Un cop arribats a Atocha, amb més de mitja hora de retard, un senyor de Renfe anava repartint un full amb les instruccions per fer la reclamació, doncs resulta que si el tren pateix un retard de més de 15 minuts et retornen el 50% de l'import del bitllet, però si el retard és superior als trenta minuts, t'abonen l'import sencer. D'aquest fet dedueixo que el retard del matí va ser una cosa anecdòtica. La tornda va desenvolupar-se seguint els horaris previstos.

Sarko i Bruni

2008-01-17T15:33:00.000+01:00

El primer objectiu d'aquesta entrada és el de rectificar part de les paraules que vaig escriure en l'entrada del dia 6 de novembre de l'any passat, quan vaig escriure: "Faria bé el senyor Sarkozy, al qual hom li suposa força menys mediocritat intel·lectual que al lamentable ex president espanyol (José Maria Aznar), de fer les posades en escena justes i necessàries per no haver d’acabar fent conferències en una universitat americana tot parlant un anglès macarrònic." I és que a la vista dels últims sis mesos de la vida sentimental del Président de la Republique, és evident que no pot ser de cap manera que aquest senyor acabi fent conferències en una universitat americana tot parlant un anglès macarrònic, entre altres coses perquè un francès sempre parla francès allí on va i sap positivament que tothom entén la llengua més bonica del món, faltaria més!. Tampoc és qüestió de frivolitzar, però està clar que Sarko (així l'anomenen els francesos, amb la seva indolent afició d'escurçar els noms) ha aconseguit que una de les models més famoses dels noranta s'hagi fixat en ell, encara que només sigui per l'eròtica del poder o per les ganes de ser primera dama de l'hexàgon. Perquè és ben evident que es miri per on es miri Carla Bruni no és ben bé Ana Botella, malgrat ser tan poc afortunat de no conèixer personalment a la primera i tenir tan bona fortuna de no conèixer personalment la segona. Tanmateix, sembla que als francesos no els agrada del tot la situació (que inclou rumors insistents de boda ja consumada) a jutjar pels índex de popularitat del seu estimat president.

I això entronca amb el segon objectiu d'aquesta entrada. Jo no he entès mai perquè la vida privada dels polítics influeix tant en la seva popularitat! Si Clinton es fumava un cigar havà amb Monica Lewinsky o si Sarkozy es casa amb Carla Bruni i la passeja per Eurodisney i Petra, són afers privats dels dos mandataris que mentre no tinguin influència negativa sobre el rumb de l'estat no haurien d'afectar a la opinió pública. Això fa preguntar-me què passaria a al nostre país si demà hom es despertés amb la notícia que en Montilla s'ha divorciat de la seva dona i que tres mesos més tard es passeja per Port Aventura amb la Judit Mascó.

Fotos (Vol. I)

2008-01-07T09:38:00.000+01:00

Penjo el primer volum de la saga. Amb aquest va començar tot! Es nota que aviat farà tres anys que està fet. El temps no pedona!

Pitch and Putt

2008-01-04T17:36:00.000+01:00

He de confessar que fins fa un moment ni tan sols sabia com es jugava a aquest esport. De fet, pel que havia sentit, m’imaginava que havia de ser una cosa similar al golf o al criquet. Tanmateix, m’ha cridat l’atenció que tot i tenir una Selecció Catalana d’aquest esport reconeguda internacionalment, el nom que se li dóna no s’hagi traduït de l’anglès. A causa dels meus exigus coneixements de la llengua anglesa i per pura curiositat, he buscat al diccionari la paraula “pitch” i la paraula “putt”, i quina ha estat la meva sorpresa al descobrir una entrada que deia minigolf. Doncs sí, resulta que una de les poques Seleccions Catalanes reconegudes per competir internacionalment és la de “pitch and putt” o minigolf, com es prefereixi. Suposo que això ens infla d’orgull a tots com a catalans.
Ja haureu sentit que darrerament, el Consejo Superior de Deportes, sí, sí, el mateix que va provocar tot l’embolic d’amenaces i pressions perquè la Federació Catalana d’Hoquei no fos finalment reconeguda internacionalment i per la qual cosa tots els catalans van sortir al carrer estripant-se la camisa i clamant venjança al cel, ha tornat a la càrrega. Aquest cop però, sembla que ho tenen força més difícil. No entraré en el rerefons polític actual del tema, primera perquè em cansa i segona perquè em sembla que un bon franquista com Josep Pla ho va explicar d’una manera diàfana i eloqüent quan va dir que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Tanmateix, em crida molt l’atenció que als senyors del Ministerio de Educación y Ciencia els cogui tant que una vulgar regió de la seva estimada Españññññññña hi hagi una federació reconeguda internacionalment, encara que aquesta només es dediqui a protegir els interessos dels seus federats, que alhora es dediquen a picar una piloteta de plàstic amb una barra metàl·lica (preferentment de titani per anar a l'última moda) per, en últim terme, aconseguir que l’esfèrica entri en un forat. Suposo que deu ser per allò de “España, antes roja que rota”, que dit per un cabdill feixista i mediocre amb veu d’haver-se enganxat permanentment els testicles amb la porta d’un automòbil, és certament revelador.
Per tant, en la meva opinió, això constitueix una prova més que desacredita la corrent de pensament favorable dins de Catalunya a fer pedagogia sobre el nostre país a la resta d’Espanya. Quina pedagogia s’ha d’anar a fer a una gent, suposadament intel·ligent en virtut del càrrec que ocupen (cal saber que el Secretari General, Jaume Lissavetzky, és doctor en química i va exercir de professor a la Universitat d’Alacalá de Henares) que destinen tants esforços i pressions a fer que Españññññña sigui de veres, “una, grande y libre”? Senyors, no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar!

La llengua del futur?

2007-12-18T09:59:00.000+01:00

Resulta que aquest matí, superant el fred que feia dins l'habitacle del meu cotxe, he sintonitzar RAC 1 i Catalunya Ràdio com de costum i m'he topat amb el comentari setmanal que l'escriptora Ampar Moliner fa al Matí de Catalunya Ràdio. I m'he quedat gratament sorprès. Ja és hora que algú (encara que de moment només sigui l'escriptora que juntament amb Quim Monzó té la ploma més incisiva de tot Catalunya) digui i critiqui com de malament es parla el català en general. I des del meu punt de vista és una cosa preocupant, ja que no només afecta als usuaris del carrer sinó que des de fa temps ja afecta a presentadors, col·laboradors, comentaristes, etc. de ràdios i televisions que empren la nostra llengua. Però com que no pretenc superar a través de la meva diatriba a l'Ampar Moliner, penjo el retall d'audio:

Suposo que qualsevol retrassat mental del PSC podrà dir que això és un exemple més de la crosta nacionalista dels mitjans de comunicació controlats per la CCRTV, però el cert és que sentir un anunci on el protagonista tingui accent de Vic, d'Olot, o de Balaguer, o que tant sols sàpiga dir Font Vella correctament (sense dir "Veia"), cada cop és més difícil. Per no entrar en els presentadors i col·laboradors que no saben ni què són els pronoms febles.

Aiguille Verte

2007-12-04T17:19:00.000+01:00

Video de l'ascensió d'aquest estiu a l'Aiguille Verte pel corredor Whymper. Ja aviso que és una mica llarg i pot fer-se pesadet, però la història és la història!

La reencarnació del Dalai Lama

2007-12-03T11:39:00.000+01:00

Sempre he tingut la percepció que d’entre totes les religions, n’hi havia que eren més serioses i respectuoses amb l’ésser humà que d’altres. És una apreciació absolutament subjectiva, però sempre he pensat que el budisme era força menys exigent amb els seus fidels que altres religions monoteistes com la fe cristiana, la fe islàmica o la fe jueva (que en el fons tenen un origen comú). Per exigent, hom entén reguladora o que imposa certs comportaments, és a dir, que no controla tant els aspectes pràctics de la vida quotidiana. Potser per això em va sorprendre tant saber que el Dalai Lama, el buda vivent reencarnat i líder del budisme tibetà, es plantejava substituir la seva reencarnació un cop mort, tradició que data del segle XVI, i canviar el sistema per una votació democràtica del nou líder entre la cúpula dirigent de monjos o fins i tot nombrar directament el nou Dalai Lama en vida. Hom podrà al·legar que des dels anys cinquanta la Xina ocupa el Tibet i exerceix el poder amb mà de ferro i especialment contra el budisme, la qual cosa forçà l’exili del Dalai Lama al nord de l’Índia. La lluita de la Xina contra el budisme fins i tot ha donat al món notícies tant esperpèntiques com la declaració d’il·legalitat per part d’aquest país suposadament comunista de la reencarnació del Dalai Lama. Tanmateix, trobo sorprenent que les “normes més fonamentals” d’una religió es puguin canviar tant fàcilment, sobretot si comparem aquest fet amb la dificultat que implica (i que ha implicat en el passat) el canvi de les creences i dels costums en altres religions com el cristianisme. Llavors hom pot arribar a la conclusió que potser aquestes tradicions i creences només són una cosa purament humana i que en realitat només busquen mantenir l’status quo d’uns quants, que en el fons només s’escuden en l’espiritualitat per mantenir-se en el poder. La religió cristiana ens n’ha donat un exemple últimament, per no citar les mostres que hom troba al llargs dels seus dos mil anys d’història. Fa poc temps algú de la cúria vaticana va decidir que allò que tradicionalment s’anomenaven el Llims, el lloc on anaven els nadons que morien abans de ser batejats i que per tant no podien anar al cel per molt innocents que fossin, ja no existia més. La raó del canvi ens és desconeguda i alhora ens fa qüestionar l’existència verdadera d’un lloc com aquest en el passat o si per ordre del Vaticà aquest indret desapareixerà realment. Tot i això, sempre ens ho podem mirar de manera positiva i trobar consol en el fet que si la nostra descendència mor abans de ser batejada, ja no estarà condemnada a pul·lular per sempre entre el cel i l’infern en busca de la vida i el perdó eterns del Senyor.

Fotos (Vol. 2)

2007-11-26T12:37:00.000+01:00

No se si és massa prudent penjar tots aquest videos a la xarxa. Sempre hi ha menors que poden veure'n el contingut. Però com que sembla que hi ha demanda, aniré penjant els volums anteriors.

BIOGRAFIES (III): Stefan Zweig

2007-11-23T12:15:00.000+01:00

Stefan Zweig (Esteve Branca, traduït literalment de l’alemany) fou un dels millors escriptors de la primera meitat del segle XX. Nascut a Viena el 21 de novembre de 1881, el seu pare era un pròsper fabricant tèxtil d’origen jueu i la seva mare era filla d’una família de banquers italians. Tot i l’origen del seu pare, la seva família mai va professar aquesta religió. Tanmateix, el fet de tenir avantpassats jueus va provocar el seu exili de la seva Àustria natal a principis de la tercera dècada del segle XX i l’any 1936 els seus llibres es van prohibir a l’Alemanya nazi. Tot i això, la seva vàlua en el terreny de la literatura era tant important que el mateix Richard Staruss es va negar a eliminar el seu nom del cartell de l’estrena de la seva òpera la dona tranquil·la de la qual Zweig era l’autor del llibret. Això provocà l’absència de Hitler a l’estrena a Dresde de l’obra i la posterior prohibició de representar-la.
Zweig tambe destaca per l’amistat que va travar amb les figures intel·lectuals europees més destacades de l’època, com ara Hugo von Hofmannstahl, Rainer Maria Silke, Romain Rolland, Gustav Mahler, Hermann Hesse, Thomas Mann, Albert Einstein, Max Reinhart, Auguste Rodin, Arturo Toscanini, etc. Totes aquestes amistats queden fidelment descrites en la seva autobiografia El món d’ahir.
Antibel·licista declarat, la seva postura contra el paper d’Àustria a la Gran Guerra el va abocar a un exili forçós a Suïssa. Després de l’Armistici de 1918 va poder establir-se a Salzburg, on es casà amb la seva primera esposa. Però l’esperit de revenja per la derrota i l’increment del nacionalsocialisme a Àustria, idees davant les quals sempre es va mostrar fermament en contra, van provocar de nou el seu exili l’any 1934, entre Londres i Paris. L’any 1938 es va separar de la seva primera esposa i l’any següent es casà de nou. L’any 1941 s’establí a Petrópolis, prop de Rio de Janeiro, on el 22 de febrer de 1942 es va suïcidar, juntament amb la seva dona, desesperat pel futur de la cultura europea davant el nazisme i la caiguda de Singapur a mans de l’Imperi japonès.
En el camp de la literatura, destaca per la seva faceta de novel·lista i escriptor de biografies, amb obres que retraten molt bé la complexitat psicològica dels personatges, especialment femenins. La seva obra Moments estel·lars de la humanitat és una obra que combina magistralment història, novel·la i literatura. Moltes de les seves obres han estat abastament adaptades al cinema i al teatre.

Fotos (Vol. 3)

2007-11-20T10:07:00.000+01:00

Com que ja fa dies que el tenia acabat, penjo el video del montatge de les fotos. És el tercer volum, i al ritme que anem, aviat hi haurà material pel quart volum. S'ha de felicitar especialment el Moi pel gran material que aporta! A veure si us agrada.

La "grandeur" de Sarkozy

2007-11-06T16:36:00.000+01:00

Tot i que faci poc que ocupa el càrrec de President de la República Francesa, aquest parisenc de família jueva d’origen hongarès per part de pare, es distingeix clarament per les seves posades en escena. Hàbil mestre en l’ús dels mitjans informatius, en pocs mesos ja ha protagonitzat diversos sainets. Tanmateix, el seu viatge llampec al Txad per fer visible que ell era l’artífex de l’alliberament de les quatre hostesses espanyoles i els tres periodistes francesos, amb escala a Madrid inclosa, és fins ara, la “performance” més reeixida de l’home més poderós de França. Com si del mateix pallasso Krusty dels Simpsons es tractés, diumenge passat es va plantar amb l’avió presidencial a la capital del país centreafricà, fins ara més conegut al món pel llac que dóna nom al país i que cada dia està més sec que no pas per cap altra cosa. Resulta que allà l’esperaven més soldats francesos que no pas militars i polítics africans, ja que Txad és una ex colònia francesa on aquest país encara hi té molta presència. També sembla clar que l’acord entre el president del Txad i de França d’alliberar tota aquesta gent ja estava pactat abans. Per tant, la presència del senyor Sarkozy a N’Djamena va ser merament una posada en escena perquè tot el món veiés que França té de nou un president digne de la nació de líders mundials com Napoleó, de Gaulle o Pompidou. El cert és que les pallassades innecessàries d’aquest senyor comencen a recordar els deliris de grandesa d’un altre cèlebre “pallasso Krusty” de la política europea: José María Aznar. Faria bé el senyor Sarkozy, al qual hom li suposa força menys mediocritat intel·lectual que al lamentable ex president espanyol, de fer les posades en escena justes i necessàries per no haver d’acabar fent conferències en una universitat americana tot parlant un anglès macarrònic.

El mosso i la seva gorra

2007-10-17T18:14:00.000+02:00

Resulta que el passat dia 4 d’agost era Festa Grossa a Oliana. Un dels gegants de Peramola, un poble molt proper a aquesta petita ciutat de l’Alt Urgell, va fer caure la gorra d’un Mosso d’Esquadra que estava fent feines de supervisió de la Festa. El gegant, de nom “gegant boig Perafesa”, es caracteritza com molts d’altres per tenir els braços de drap, de manera que aquests voleien lliurement mentre el geganter fa fer les giragonces característiques durant la cercavila al gegant. Segons expliquen els testimonis, la resta del públic va esquivar l’etzibada del gegant boig i van esclafir a riure quan van veure la gorra del Mosso a terra. Però el Mosso, lluny de prendre’s la situació amb humor i deixar-se portar per l’ambient distès de la festa, es va dirigir a la persona que dirigia el gegant, Ivan Núnez de 19 anys, per identificar-lo un cop acabada la cercavila. La sorpresa d’aquest noi va ser rebre a casa seva una citació judicial pel 17 d’octubre per una denúncia de “falta de respecte i de consideració a un Agent de l’Autoritat”. Finalment però, sembla que l’”Agent de l’Autoritat” ha reconsiderat la seva postura i ha retirat la denúncia.
Al marge de ser una notícia hilarant com poques, que cau pel seu propi pes, retrata d’una manera magistral l’estupidesa i la prepotència que caracteritza a alguns, no m'atreviria a dir que molts, dels components de la flamant policia autonòmica catalana. Està clar que no tots els Mossos es creuen i actuen com Robocop, però està clar que una gran part de la societat catalana percep a aquesta gent com a prepotents i fatxendes. Sens dubte, l’agent que protagonitza la notícia s’ha ben merescut aquesta percepció. Tanmateix, llavors es queixen públicament de rebre crítiques per les seves actuacions, però és que accions com les que es descriuen en el primer paràgraf només fan que donar la raó a aquells que pensem que massa sovint la mediocritat i els Mossos d’Esquadra van de la maneta.

Criteria Caixa Corp

2007-10-10T13:25:00.000+02:00

Per tothom és conegut que qui mana a Catalunya no és ni el govern central ni la Generalitat, és La Caixa. De fet, la cosa va més enllà i sovint és el poder polític qui no fa res que pugui perjudicar aquest monstre econòmic. Tanmateix, aquesta entitat fundada el dia 5 d’abril de l’any 1904 a Barcelona per Francesc Moragas sota el nom de “Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares” i que tenia com a objectius “crear una institución privada que, en aquellos tiempos de tanta inestabilidad social, ofreciese, a trabajadores y empresarios, un mecanismo que les asegurase ante la vejez o la invalidez.” i “evitar la exclusión financiera y fomentar el desarrollo socioeconómico de su territorio”, s’ha desviat clarament d’aquests objectius fundacionals al llarg dels seus 103 anys de vida. De fet, s’ha convertit en la caixa d’estalvis més gran d’Europa i en el tercer grup financer d’Espanya. Això en sí mateix no seria cap problema, si no fos perquè les caixes gaudeixen d’uns avantatges i uns privilegis econòmics a causa de la seva suposada vocació de servei social que no tenen altres entitats financeres com els bancs. Però com hom pot veure any rere any, La Caixa sembla decididament allunyada de la faceta d’ajuda social (sense renunciar a les facilitats que d’això se’n desprenen) i es comporta com un banc més. Aquest ens té participacions a empreses tan importants i alhora tan variades com Repsol-YPF, Gas Natural, Telefònica, Abertis, Aigües de Barcelona, i un llarg etcètera. Queda clar que no són empreses que necessitin precisament una ajuda per sobreviure i que els seus directius, sovint nomenats pel director de La Caixa, no són quatre pobres pelacanyes. També crida molt l’atenció, que moltes d’aquestes empreses es trobin “de facto” en una situació de monopoli. Tot i això, el cúmul de la desvergonya, amb la necessària connivència de les institucions públiques, ha permès que una caixa pugui sortir a borsa i les seves participacions industrials puguin cotitzar. Es calcula que el valor d’aquests grup presidit per Ricard Fornesa i que aglutina totes les empreses que tenen participacions industrials de la Caixa, agrupades sota el nom de Criteria Caixa Corp, ronda els 17.500 milions d’Euros. No només això, sinó que aquesta sortida a borsa és la més important de tots els temps a Espanya. Això vol dir que una gran part dels ingressos anuals que La Caixa obtingui, seran repartits entre els afortunats i segurament no precisament desafavorits accionistes i no pas destinats a obra social. Tanmateix, La Caixa continuarà gaudint de les facilitats que implica ser una caixa i ens continuarà regalant la vista i la oïda amb anuncis de Parlem?. Però molt em temo que això tampoc no farà sortir la gent al carrer en senyal de protesta per tan magna desvergonya. Ni molt menys retirar tots els estalvis d’una entitat que descaradament s’ha convertit en un monstre de fer calers per als seus accionistes mentre gaudeix d’uns privilegis derivats del seu suposat vessant d’ajuda social per a TOTA la societat.

La Venus dels catalans?

2007-10-10T12:11:00.000+02:00

Podria ser un BIOGRAFIES (III), però molt em temo que aquesta gallega, catalana d’adopció, no passarà a la història del periodisme per molt que maldi per aconseguir-ho. Hom notarà de seguida que no professo una simpatia massa conspícua per aquesta llicenciada en filologia hispànica, però no és per la seva vàlua professional que la Júlia Otero ocupa un lloc en aquest modest i tendenciós blog. Divendres passat es va encetar la segona temporada del programa “No em ratllis!” de TV3. Personalment trobo que és un programa absolutament prescindible, però mitjanes d’audiència del 21% demostren que molts catalans no pensen el mateix. Però allò que em va sorprendre més d’aquesta nova primera edició va ser l’indumentària que lluïa la Otero. I és que una senyora (perquè ja té més de senyora que de noia encara que ella no ho consideri així), que en els seus dies de participant a les tertúlies matinals sempre acabava desviant gairebé tots els temes cap a la maníaca i malaltissa persecució que encara fa la societat actual sobre la dona, crec que fa una mala feina al gènere femení que ella creu que està cridada a defensar. I és que quan es tenen 48 anys, hom no es pot vestir com si se’n tinguessin 20. I aquest és un axioma que afecta per igual a homes i a dones. No donaré detalls de la vestimenta amb la qual anava disfressada la presentadora per estalviar-me de rememorar tan perniciosa imatge, i malauradament no he trobar cap document gràfic que ho expliciti, però trobo profundament patètic que aquesta senyora no accepti l’evolució natural de la vida i que en certs moments es comporti com si fos Hilda. És que més sovint del que caldria, sembla que encara no hagi vist que a nivell estètic només és una ombra d’aquella jova periodista que en el seu moment destacava, entre altres coses, pel seu físic i el seu tallat de cabells punxegut i atrevit. Però allò era a finals dels 80 i ja han passat gairebé 20 anys! I penso que és profundament incoherent per part de la senyora Otero pensar que encara està de bon veure i comportar-se com a tal, i anar pel món donant lliçons sobre el fet que la dona d’avui en dia (i suposo que de tots els temps) és més que la seva aparença física. Suposo que el fet d’envoltar-se de nens i sortir de darrera una porta a l’inici del programa i anar xocant les mans de les pobres criatures és una més de les teràpies que fan que aquesta dona es senti eternament jove i sobretot exuberantment sexy. En fi, crec que podria fundar un club de maduretes presumptament sexys y feministes. L’associada número dos seria Magda Uranich.

BIOGRAFIES (II): Edward Whymper

2007-09-29T20:07:00.000+02:00

Edward Whymper va néixer el dia 24 d’abril de 1840 a Londres. Fill d’un artista, des de ben petit va ser format per ser un excel·lent gravador de fusta. L’any 1860 va rebre l’encàrrec de viatjar al cor dels Alps per gravar imatges de muntanyes, molt apreciats a l’Anglaterra victoriana. Un dels objectius del viatge era pujar el Mont Pelvoux, que a l’època es creia el cim més alt del Delfinat i de tota França, ja que l’alta Savoia, regió on es troba el Mont Blanc, encara no estava annexionada a França. Aquell viatge, que fou el primer contacte de Whymper amb muntanyes importants, el marcà profundament i fou l’inici de la seva carrera d’alpinista i explorador. L’any 1861 aconseguí pujar el Mont Pelvoux (3.946 m) i des del seu cim s’adonà que hi havia un cim més alt a l’altra banda de la vall anomenat La Barre des Écrins (4.102 m), al qual faria la primera ascensió l’any 1865. A més d’aquestes ascensions a la zona més meridional dels Alps, va fer altres primeres ascensions a muntanyes importants com l’Aiguille d’Argentière (3.901 m), l’Aiguille Verte (4.122 m), les Grandes Jorasses (4.165 m) o el Mont Dolent (3.820 m) entre els anys 1861 a 1865. Malgrat totes aquestes primeres ascensions, algunes de dificultat remarcable per l’època, Whymper passà a la història de l’alpinisme per ser el vencedor de la muntanya més famosa dels Alps i de la Terra, el Matterhorn o Cervino.

Després de sis intents per la banda italiana de la muntanya, Whymper es trobava a principis de juliol de 1865 a l’hotel Monte Rosa de Zermatt, a Suïssa, per intentar vèncer la muntanya per l’aresta est, aparentment infranquejable. Havia arribat a un acord econòmic amb l’italià Jean-Antoine Carrel, un guia extraordinari amb qui Whymper ja havia intentat pujar la muntanya en dues ocasions anteriors, però l’italià tenia en ment pujar-la pel seu compte i per la banda italiana, una mostra de l’onada de nacionalisme que vivia l’Europa de l’època. Quan Whymper ho va saber, va contractar els serveis del guia francès Michel Croz i juntament amb cinc homes més es va llançar a la conquesta de la muntanya. Tot i dur dos dies de retard respecte la cordada de Carrel, la cordada de Whymper va fer cim el dia 14 de juliol de 1865. Perquè Carrel veiés qui havia vençut, Whymper llença pedres des del cim perquè la cordada italiana els veiés. Aquests, abatuts i a pocs metres sota el cim, van fer mitja volta per acabar completant l’ascensió tres dies més tard. Tanmateix, la baixada del cim va estar marcada per la tragèdia. El membre més jove de la cordada va relliscar i quatre dels set integrants de la cordada, entre els quals es comptava el guia Croz, es van precipitar per la cara nord cap a una mort segura. Els altres tres, d’entre els quals el propi Whymper, es van salvar perquè la corda es trencà. La notícia de l’ascensió donà la volta al món, però amb ella, també el relat de la tragèdia. Va haver-hi moltes insinuacions que Whymper havia tallat la corda (que encara es pot veure al museu alpí de Zermatt), i encara que fou declarat innocent, la tragèdia i les insinuacions el van afectar tan profundament que va dir que mai més tornaria a escalar cap muntanya dels Alps.

Però lluny de d’abandonar l’aventura que suposava l’exploració de nous territoris, l’any 1867 va formar part d’una expedició a Groenlàndia, que localitzà una important col·lecció de plantes fòssils que es guarden al British Museum. L’any 1880 va organitzar una nova expedició, a l’Ecuador en aquesta ocasió, a fi d’estudiar el mal d’alçada, i el guia en cap fou ni més ni menys que Jean-Antoine Carrel. Durant aquell any, feu dues ascensions al Chimborazo (6.267 m), la primera de les quals és considerada la primera ascensió a la muntanya més alta d’Ecuador, a més del Cotopaxi (5.848 m), i els seus estudis van servir per conèixer millor els efectes de l’alçada sobre el cos humà.
L’any 1901 va viatjar cap a zones desconegudes de les Rocalloses canadenques, lloc on també realitzà nombroses primeres ascensions.
Va morir el dia 16 de setembre de 1911 a Chamonix, on fou enterrat, després de rebutjar l’ajuda mèdica tot tancant amb pany la porta de l’habitació de l’hotel.

Una de les seves frases més recordades és: “Escaleu si voleu, però recordeu que el valor i la força no són res sense la prudència, i que un moment de negligència pot destruir la felicitat de tota una vida.”

BIOGRAFIES (I): Joan Alcover

2007-09-21T17:37:00.000+02:00

Joan Alcover i Maspons és un dels poetes en llengua catalana més importants del segle XX. Nascut a Palma de Mallorca l’any 1854, va estudiar batxillerat a l’Institut Balear i Dret a Barcelona. L’any 1878 es llicencia i s’acaba establint a Mallorca, on compagina la seva activitat professional com a advocat amb la carrera política i literària. Es casà amb la barcelonina Rosa Pujol i Guarch l’any 1881. En la vessant política, ingressa al partit liberal d’Antoni Maura, company de classe a l’Institut Balear. Després del seu pas per la política municipal, arriba a la política estatal, on l’any 1893 és elegit com a diputat a les Corts Generals.
En la vessant literària, comença a escriure tant en català com en castellà, i l’any 1877 guanya un premi extraordinari als Jocs Florals. Tanmateix, i tot i pertànyer des dels seus temps d’estudiant al moviment de la Renaixença, acaba per separar-se’n i es decanta gairebé en exclusiva per la llengua castellana. L’any 1887 s’inicia la primera de les morts que marcarà fortament la seva personalitat i la seva literatura. Aquell any mor la seva esposa Rosa, que li havia donat tres fills: Pere, Teresa i Gaietà. L’any 1891 es casa de nou amb la mallorquina Maria del Haro i Roselló, amb qui té dos fills més: Maria i Pau. Tanmateix, només un dels seus fills (Pau) el sobreviurà. L’any 1901, Teresa mor de tuberculosi. L’any 1905, el seu fill Pere mor de tifus, i l’any 1919, durant la mateixa nit, mor a Barcelona el seu fill Gaietà i a Mallorca la seva filla Maria. Després d’un període de bilingüisme entre 1899 i 1903, Alcover acaba adoptant definitivament la llengua catalana per escriure la seva poesia. En aquesta fase, i sembla que molt afectat per la mort de la seva filla Teresa, declara que tota parla que no sigui la materna la rebutjà el llavi enfebrit, com el contacte amb quelcom inexpressiu, fred i metàl·lic.
D’entre la seva obra destaca La Balanguera (1903) que musicat per Amadeu Vives és l’himne oficial de Mallorca des de 1996, el recull de poemes Cap al tard (1909) del qual destaca el poema Desolació i el recull de poemes Poemes bíblics (1918). L’any 1916 fou nombrat membre de l’Institut d’Estudis Catalans i des de l’any 1909 era mestre en Gai Saber.
Joan Alcover va morir a Palma de Mallorca el 26 de febrer de 1926.

El poema Desolació és segurament el que millor transmet la resignació i el dolor que van marcar la vida de Joan Alcover. La tristesa i el desconsol que desprèn el fan una obra mestra.

Desolació

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca mig partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure, un sol conhort:

cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

El Rei i el seu retrat

2007-09-17T15:32:00.000+02:00

Encara que sembli mentida, en un país suposadament lliure, democràtic i europeu com és Espanya, no es poden cremar fotografies del Rei. Tampoc es pot caricaturitzar la figura de l’hereu de la corona tot dibuixant-lo practicant la còpula “doggy style” amb la seva periodista preferida. Últimament sembla que es toleren les caracteritzacions tant del monarca com del príncep en els mitjans de comunicació, però fa pocs anys, TV3 va cedir davant les fortes pressions que rebia per deixar d’emetre un programa anomenat “Set de nit”, on el cap d’estat espanyol era satiritzat pel gairebé sempre lamentable Toni Albà. Així mateix, si a qualsevol súbdit del regne d’Espanya se li acudís manifestar públicament que el cap d’estat del seu regne fa cara de retardat mental i que els seus seriosos problemes de dicció només fan que reforçar aquesta idea, immediatament tindria una citació judicial i s’enfrontaria amb penes de presó per ofenses a la corona. Home, hom entén que un Rei és un Rei, però si hom afirmés el mateix de qualsevol altre súbdit del regne, el cap del govern inclòs, només s’hauria d’enfrontar a un delicte de faltes i no seria la fiscalia de l’Estat qui actuaria d’ofici. Al Regne Unit, on tenen una dilatada experiència amb la monarquia com a ens merament decoratiu que interfereix més aviat poc en el rumb de la nació, malgrat tenir un poder econòmic molt més gran que no pas la monarquia espanyola, la Reina i el seu fill, amb la seva estimada amant inclosa, són satiritzats i criticats obertament sense censura ni molt menys penes de presó. Com sempre, els històricament poc democràtics espanyols tenen un bon exemple a seguir.

És cert que el tema no és nou en absolut, però és que em sembla molt greu que algú hagi d’anar a la presó per cremar fotografies d’aquest individu que el mateix Franco va triar per substituir-lo i que evidentment no ostenta el seu càrrec per votació democràtica, o que retirin de la venda una publicació que satiritza mitjançant un dibuix el Príncep d’Astúries. I em sembla doblement greu per la hipocresia que demostren de nou els mitjans de comunicació i la societat en general. Quan fa un any va haver-hi l’escàndol de les caricatures de Mahoma publicades en un rotatiu danès, gairebé va haver-hi unanimitat tant des dels mitjans de comunicació com des de la societat en considerar que les protestes vehements i en molts casos violentes dels musulmans del món eren desproporcionades i que havien d’entendre que al vell continent prevalia la llibertat d’expressió. Tanmateix, quan aquí es fa una caricatura satírica de l’hereu de la corona, es tanca momentàniament la publicació o s’obren diligències per incriminar els desvergonyits que s’atreveixen a cremar en públic una fotografia de Joan Carles I. Això tampoc no és nou, perquè tal com diu la dita, cap geperut es veu el gep! El que comença a cansar és que passin els anys i haguem d’aguantar l’amenaça constant de càstig per dir o publicar una opinió, per molt honorable i monàrquica que sigui la família que rep les crítiques. Certament, aquest tipus de censura recorda altres temps.

El majordom de Tenn

2007-08-30T12:04:00.001+02:00

Ja fa dies que per televisió emeten un anunci curiós. Em refereixo a l’anunci de Tenn. Com recordareu, en ell surten tres noies, una de les quals és la propietària de la casa i les altres dues són amigues. En un moment donat, l’amfitriona els diu si volen veure el nou majordom, i aleshores apareix un noi molt ben plantat que després de fer una mirada provocadora es posa a netejar els llocs més bruts de la cuina! Les noies mostren una excitació superlativa davant l’aparició del majordom que aparentment no sembla causada pel poder de neteja del producte.
No és que em sembli malament l’anunci, però em crida l’atenció que ningú es queixi als mitjans de comunicació del contingut clarament “feminista” del mateix i que presenta a l’home com un objecte. Si l’anunci anés al revés, és a dir, que fossin tres amics que es miressin amb cara lasciva la pneumàtica majordoma mentre aquesta es dedica a fer nets els fogons i el darrere del microones, no vull ni pensar el revolt que s’organitzaria i les cartes que rebria l’agència de publicitat en qüestió.

Però el que també és paradoxal és que afirmar que un anunci és clarament feminista no és l’antònim de dir que un anunci és clarament masclista. Vull dir que per anunci masclista, hom entén la publicitat que discrimina la dona o que la senzillament la dibuixa com un objecte, mentre que per publicitat feminista, hom entén un anunci que reivindiqui el paper de la dona en qualsevol àmbit. En fi, suposo que això és una mostra més de la hipocresia que es gasta en molts mitjans de comunicació i en la societat en general.

Emergència

2007-08-23T13:13:00.000+02:00

El passat 11 d'agost, quan ja baixàvem caminant d'escalar una via a la cara oest d'una agulla característica anomenada la Prenyada, molt a prop de l'ermita de Sant Benet, a Montserrat, la Marta, la meva companya de cordada a la via es va precipitar uns 15 metres daltabaix d'un tallat bastant vertical. L'objectiu del relat no és entrar en detalls clínics, sinó relatar els fets i felicitar el servei d'emergències per la seva professionalitat i celeritat. Després de la confusió inicial, vam decidir trucar al número d'emergències, el 112. Després d'explicar allò que havia succeït, em van demanar algunes dades com el nom de la ferida, la localització el més fiable possible, etc. Després de passar-me amb un altra operadora, la noia que m'atenia a l'altra banda del telèfon em va demanar si tenia cobertura amb el mòbil (em sembla que si truques al 112 no en cal) i quan li vaig dir que sí em va dir que em trucarien de nou. Al cap de menys de deu minuts, el telèfon va sonar. Eren directament els rescatadors que em demanaven el màxim detall de la nostra ubicació i com anava vestit per identificar-me. Després de dir-li que duia un casc de color taronja viu i que no creia que tingués problema per identificar-me (estavem sols en aquella canal), em va contestar que trigarien uns deu minuts. I efectivament, al cap de deu minuts ja vam sentir la remor greu i profunda de l'helicòpter que s'apropava. En total, i des de la meva trucada havien trigat tan sols un xic més de vint minuts.

L'helicòpter va col·locar el patí esquerre sobre un tros de roca que sobresortia del dens alzinar i de dins en va baixar un membre dels GRAE (Grup de Recolzament i Actuacions Especials) dels Bombers. L'helicòpter es va enlairar de nou. Després de presentar-nos va cuitar a veure a la ferida i va demanar quelcom per ràdio a l'helicòpter. En un parell de minuts, l'aeronau va tornar a venir i repetint la mateixa operació, de dins en va sortir un altre Bomber. De nou l'helicòpter es va allunyar i entre tots dos van instal·lar un passamà de corda perquè pogués baixar la metgessa. Un cop realitzada la instal·lació, l'helicòpter, de nou avisat per ràdio, va tornar a aparèixer i va deixar la metgessa. Un cop a terra, aquesta es va dirigir de seguida cap a la Marta, que l'esperava en candeletes. Li va obrir una via al braç esquerre i li va injectar morfina per revertir l'intens dolor. Després li va immobilitzar la cama dreta, on tenia un tall profund, i tot seguit li va mirar la zona dorsal, que era on li feia més mal. Un cop fet tot això, va anunciar als dos Bombers que la posarien a la camilla de buit. Paral·lelament, un dels dos Bombers havia agafat la serra de mà i havia tallat un parell de boixos i una alzina (sort que estavem en un Parc Natural!) perquè l'issat amb la grua fos ben segur. Col·locar la Marta dins la camilla de buit va requerir l'esforç de les quatre persones que erem presents. Un cop fet, la vam moure uns cinc metres cap al lloc on s'havia creat la clariana. Després d'avisar per ràdio, l'helicòpter va venir de nou i va carregar la camilla que duia la Marta i un dels dos bombers. Un cop fet això, es va dirigir a l'hospital de Manresa on ja l'esperaven. Mentrestant, el bomber, que es deia Joan, i jo vam acabar de desinstal·lar el passamà i ens vam dirigir cap a l'ermita de Sant Benet. En Joan es va quedar allí, on l'helicòpter l'aniria a buscar un cop tornés de Manresa i jo em vaig dirigir cap al Monestir on hi havia el cotxe aparcat. En total, havien passat menys de dues hores des que l'helicòpter havia aparegut per primer cop. I el rescat s'havia hagut de fer en una zona prou difícil. Es cert que sovint el Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya és criticat per algunes de les seves actuacions, especialment la dels Mossos d'Esquadra, però també és de justícia felicitar als implicats quan la feina es fa ben feta i amb una excel·lent professionalitat.

Estades per a Joves Alpinistes 2007 de la FEEC

2007-08-10T16:25:00.000+02:00

Primer i últim any a les Estades. No per falta de ganes. Però es veu que a 28 anys hom ja no és jove, ja que les estades només són dels 18 als 27 anys.

Les Estades per a Joves Alpnistes de la FEEC es van iniciar ara fa 11 anys i no és més que la selecció (bé, és un dir, perquè les sol·licituds amb prou feines arriben a les places ofertes) d'un grup de 20 joves als quals se'ls subvenciona una part de les despeses de desplaçament, estada i dietes (uns 150 € aproximadament facilitats per la Generalitat de Catalunya) durant una setmana en una localitat alpina. La idea és que aquest joves descobreixin els Alps i puguin practicar lliurement activitats de més o menys dificultat sempre relacionades amb l'alpinisme. Es troba a faltar una mica una vessant més didàctica durant l'estada, és a dir, la presència d'algún monitor que ensenyi als seleccionats tècniques per ser encara més autònoms a la muntanya en algún moment. També crida l'atenció l'heterogeneïtat dels participants, que va des de participants que es pot dir que gairebé tenen el seu primer contacte amb la muntanya fins a participants que realitzen vies de cert prestigi i dificultat alpinística. Tanmateix, el meu balanç personal és francament positiu: he conegut a gent diversa però amb un nivell d'alpinisme similar al meu, la qual cosa sempre és positiva i tot i un parell de dies de mal temps hem pogut fer algunes rutes interessants. L'aresta de Rochefort fins a l'avantcim, lloc on vam haver de fer demi tour a causa de la intensa boira i on ja havia arribat en una ocasió anterior, el corredor Gervasutti a la Tour Ronde o la via normal al Mont Dolent. També cal afegir-hi una tarda d'intensa escalada al magnífic rocòdrom de Courmayeur.

Servei Català del què?

2007-07-26T15:10:00.001+02:00

A principis de primavera vaig ser multat per circular per la carretera C-17 prop de la unió amb la C-25 (eix transversal) direcció Manresa a una velocitat de 130 Km/hora. En el punt on vaig cometre la infracció del Reglament General de Circulació, la carretera té tres carrils i la velocitat màxima a la qual es pot circular és 100 Km/hora. Jo no vaig veure res perquè la magnífica policia autonòmica de la qual gaudim des de fa pocs anys és experta en l’art de camuflar-se alhora d’instal·lar radars mòbils a les carreteres, essent palmàriament força menys efectiva alhora de reduir persones esquizofrèniques armades amb un pic, impedint que un detingut salti d’un cotxe patrulla en marxa, fotent mastegots i despullant noies russes a les comissaries o utilitzant una arma de dubtosa legalitat de forma fàl·lica anomenada kubotan. Sigui com sigui, pocs dies més tard vaig rebre la proposta de sanció glossada amb una magnífica foto de la part posterior del meu vehicle, i com que és inútil fer al·legacions en un cas tant clar a menys que es pretengui dilatar el moment de pagament de la multa, doncs vaig dirigir-me a una oficina de la Caixa (on sinó?) per tal d’expiar la punició econòmica que se’m havia imposat. Fins aquí, res que lamentablement no es pugui considerar com a normal. Ara bé, quina va ser la meva sorpresa quan al cap de pocs dies d’haver fet el pagament vaig rebre una carta signada pel senyor Xavier Almirall i García, que ocupa el càrrec de Responsable de l’Oficina del Pla Català de Seguretat Viària i que es dirigia a mi en els següents termes:

Benvolgut senyor,

Vàreu ser denunciat per una infracció del Reglament general de circulació per velocitat excessiva. Aquesta denúncia ja és una sanció ferma perquè ha finalitzat el procediment sancionador.

Com deveu saber, la velocitat constitueix un factor de risc destacat, no només perquè provoca accidents de trànsit, sinó també per les lesions que se’n deriven.

Una tercera part dels accidents de trànsit amb morts i ferits greus tenen com a causa principal directa la velocitat inadequada o excessiva. L’impacte de la velocitat és doble: primer perquè és causa de l’accidentalitat i segon perquè hi ha una relació directa entre la velocitat i la gravetat de l’accident. Tant és així que si es reduís la mitjana de velocitat en només 5 Km/hora, cada any es podrien salvar 190 vides a Catalunya.

És per això que el Servei Català de Trànsit treballa dia a dia per fomentar l’actitud prudent del conductor i per aconseguir la seva implicació responsable i personal per una mobilitat segura.

És per aquest motiu que us fem arribar aquest llibret en què expliquem, de nou, el risc que suposa circular a una velocitat excessiva, no només des d’un punt de vista individual sinó també pels danys que una circulació temerària pot ocasionar a tercers.

Us animem a llegir-lo i a reflexionar sobre el risc que sovint els ciutadans assumeixen, un perill, d’altra banda, que podem evitar i que és el responsable de danys irreparables i de massa vides trencades.

La nostra obligació, la vostra obligació i la de tota la societat és no permetre que això continuï, i no defallirem fins a aconseguir aturar aquest drama social.

Comptem amb la vostra col·laboració per aconseguir-ho.

Moltes gràcies

Xavier Almirall García
Responsable de l’Oficina del Pla Català de Seguretat Viària.

Segurament algú no pensarà igual, però a mi aquesta carta em va semblar excessiva. Puc estar d’acord amb reduir l’accidentalitat a través d’una reducció de la velocitat del vehicles, però allò que m’irrita és que aquesta gent no admeti cap culpa o error. Quantes carreteres en estat deplorable existeixen a Catalunya? Quantes incorporacions a calçades per on els cotxes circulen a més de 100 Km/hora tenen un carril d’incorporació irrisori, per no parlar de la manca absoluta d’il·luminació nocturna? Quantes vies en obres semblen una cursa d’obstacles amb deformacions i forats al ferm més pròpies de Burkina Faso que no pas d’un país suposadament europeu? Tanmateix, la resposta del conseller o consellera d’Interior de torn sempre sembla indicar que la culpa és del conductor que corre massa.
Per tot això em vaig dirigir al senyor que m’havia enviat la carta de la manera següent:

Benvolgut Senyor Amirall i García,

Desconec si el càrrec que vostè ostenta és polític o és un càrrec de la funció pública, però si li he de dir la veritat, espero de tot cor que no hagi hagut de superar unes oposicions per haver d’acabar signant cartes tant lamentables com la que he rebut. Si el càrrec que ostenta en l’actualitat és polític, llavors la cosa ja no em sembla tant greu, perquè em temo que deu haver hagut de demostrar els mateixos exigus coneixements que el Director del Servei Català del Trànsit per cobrar el sou a final de mes.
Deixant aquestes consideracions de banda, em dirigeixo a vostè fonamentalment per dues raons. La primera, és per pregar-li que es llegeixi allò que vostè firma i valori si realment creu que aquest escrit ple de moralisme vomitiu pot sacsejar alguna consciència o pel contrari, hom s’ho pot prendre com una riota a la cara per part del Servei Català del Trànsit. Espero que la genial idea de la carta no hagi sortit de la seva ment. I és que francament, ser denunciat per un radar mòbil amagat darrere un pont d’una via ràpida de tres carrils (sempre aquesta costum dels Mossos d’Esquadra d’anar d’amagatotis!) per anar a 130 quilòmetres per hora i per postres, rebre una carta amb to moralitzador sobre la velocitat i esquitxat d’un dramatisme que la humanitat no coneixia des de Sòfocles, es pot qualificar, com a mínim de delirant. Ja se que amb el codi de circulació a la mà, vostès tenen tota la raó del món, però almenys estalviï als ciutadans el to alliçonador i aquest petit llibret tant car com inútil. Potser des del seu confortable despatx de Via Laietana encara no se’n ha assabentat, però la gent fa temps que ha deixat de viure permanentment en la minoria d’edat i no té la necessitat de tutela constant per part de les institucions!
I en segon lloc, en la mesura del possible des del lloc i responsabilitat que ocupa, li voldria demanar que intenti reconduir aquest afany recaptador del Servei Català de Trànsit que tota la societat catalana percep de manera unànime (que ja és difícil fer que la societat catalana percebi alguna cosa de manera unànime!) i treballi més per la Seguretat Viària. I de passada, tampoc estaria malament que vostès fessin una miqueta d’autocrítica de tant en tant. Que si un terç dels accidents té com a protagonista l’excés de velocitat, segur que el mal estat d’algunes carreteres, la mala senyalització, la mala il·luminació nocturana, etc. també són els protagonistes de molts altres accidents, encara que d’això vostès no en mostrin les estadístiques. Segurament els catalans no conduïm massa bé, però es troba a faltar, encara que sigui una mica, l’autocrítica per part del Director del Servei Català del Trànsit i del Conseller o Consellera d’Interior de torn quan surten a lluir-se en els mitjans de comunicació. I perquè vegi que aquesta queixa no és una cosa genèrica, m’agradaria indicar-li un parell de punts on si no hi ha un o més accidents greus diàriament és perquè la fortuna i la perícia dels conductors hi fa més que la mediocritat d’aquells que dissenyen els traçats de les carreteres i d’aquells que gestionen tot allò relacionat amb el trànsit, entre els quals vostè s’hi compta: El primer és la incorporació a la carretera A-2 en sentit Barcelona a l’alçada d’Anglesola, i el segon és també una incorporació, però en aquest cas a la C-55 en sentit Abrera des de Can Grabat (Manresa). En ambdós casos, el carril d’acceleració és irrisori o inexistent, es produeix immediatament després d’un canvi de rasant i la il·luminació nocturna brilla per la seva absència, malgrat ser carreteres amb força volum de trànsit. Espero que des de la seva responsabilitat en la Seguretat Viària, pugui fer-hi alguna cosa quant abans millor. D’altra manera, no s’entendria que vostè es permetés donar lliçons als ciutadans sense haver fet els deures.

Sense cap altre particular, i mantenint l’il·lús anhel que aquesta carta serà tinguda en compte en la mesura del possible, rebi una salutació cordial.

Josep Galobart i Soler

Doncs això, que si contesta (la qual cosa dubto) us mantindré informats.
Per cert, no se si us heu fixat que últimament la paraula de moda per part del Director del Servei Català de Trànsit en les seves aparicions estel·lars a TV3 és “encalçament”. Això és que algun dels seus assessors deu haver mirat en un diccionari, perquè ell segur que no té temps. Tot sigui per la normalització lingüística.